diumenge, de desembre 4

John Keats V

L'amor. L'amor té mil formes i possibilitats, tantes com persones hi ha que estimen. Cada individu és un món complet, que quan estima s'encén, enlaira i expandeix amb una força volcànica irrefrenable. Si en un cop de sort la fortuna li atorga l'anhelada reciprocitat d'aquell que estima, la fusió entre els dos móns donarà lloc al naixement d'un univers únic.

Però, així com les divinitats gregues solien posseir un poder o domini i el seu antagònic, també l'amor és l'única força capaç d'elevar l'home fins al punt àlgid de la més elevada felicitat i alhora causar la seva més devastadora destrucció. Estimar, per tant, se'ns presenta com un impuls de l'esperit innat i inevitable, però que alhora ens situa en una situació de constant risc.

Entenem així com entre les cartes de John Keats i Fanny Brawne s'entreveu com la vivència d'aquell període els sumí en un estat d'embriaguesa, resultat de les grans dosis d'intensa emoció ingerides davant una il·lusió compartida i perenne, i com, alhora, el patiment no els abandonava mai. La força que desprenen aquestes cartes funciona com una força magnètica, que més enllà de presentar-les com a seductors fruits de tafaneig servits en safata de plata, les fa aparèrixer davant els nostres ulls com veritables joies en forma de prosa poètica, que captiven per destil·lar un propòsit pur, el d'expressar l'estat de l'esperit de la manera més clara i sincera, com a resultes d'una colpidora necessitat de declaració. 


Juny del 1819 

Escriu les paraules més suaus i fes-los un petó perquè pugui almenys tocar amb els llavis el punt on han estat els teus. Perquè jo no sé com expressar la meva devoció a una forma tan bella: necessito una paraula més brillant que "brillant'', una més bella que "bella''. Gairebé desitjo que fóssim papallones i només visquéssim tres dies d'estiu, aquests tres dies amb tu podrien omplir-me de més plaer que no podrien contenir cinquanta anys comuns.

Agost del 1819

La teva carta em va plaure més que no seria capaç res del món fora de tu. De fet quasi no em sé avenir que una persona absent pugui tenir aquest poder luxós que sento en els meus sentits. Fins i tot quan no penso en tu rebo la teva influència i una naturalesa més tendra que s'aferma en mi. He descobert que tots els meus pensaments, els meus dies i nits infeliços no m'han curat del tot de l'amor per la bellesa, sinó que l'han fet tan intens que estic abatut per no tenir-te amb mi, o més ben dit per respirar en aquesta mena de paciència apagada que no es pot anomenar vida. No havia conegut mai què era un amor com el que m'has fet sentir; no hi creia. La meva fantasia el temia, no fos cas que m'abrusés. Però si em vols estimar del tot, encara que hi pugui haver una mica de foc no serà més del que puguem suportar quan l'haguem humitejat i amarat de la rosada dels plaers.


13 d'octubre 1819

M'has absorbit. Tinc una sensació en el moment actual com si em dissolgués. Seria absolutament miserable sense l'esperança de veure't aviat. Tindria por d'allunyar-me de tu. La meva dolça Fanny, el teu cor no canviarà mai? Ho farà el meu amor? El meu amor no té límits. (...) Ni en broma m'amenacis. Em sorprèn com els homes puguin morir màrtirs per la religió. M'esgarrifa. Ja no m'esgarrifa, podria ser màrtir per la meva religió. L'amor és la meva religió, podria morir per això. Podria morir per tu. L'amor és la meva religió i tu el seu únic dogma.


Juny del 1820

Aquest matí el cap em balla, i quasi no sé que et diré encara que estic ple de coses. És cert que m'estimaria més escriure't aquest matí, malgrat la càrrega de dolor que comporta, abans que gaudir de cap altre plaer, i a més amb salut, que no estigués relacionat amb tu. Per la meva ànima que t'he estimat fins l'extrem. Tant de bo poguessis conèixer la tendresa amb què contínuament penso en els diferents aspectes del teu rostre, acció i vestit. La gent és venjativa, no en facis cas, només estima'm, si ho sabés del cert la vida i la salut serien un cel, i la mort mateixa seria menys dolorosa. Anhelo creure en la immortalitat, mai no podré acomiadar-me del tot del tu. Si estic destinat a ser feliç amb tu aquí, que curta que és la vida més llarga. Desitjo creure en la immortalitat, desitjo viure amb tu per sempre.


dilluns, de novembre 28

John Keats IV

D'històries d'amor el món en va ple. Diàriament en neixen i en moren milers, i la literatura i el cinema es vanten de ser arts capaços de recrear aquelles més extraordinàries, meravelloses o impossibles, que semblen provenir del místic món de les Idees com a purs paradigmes de l'amor en estat de perfecció. Malauradament, aquestes històries solen ser massa fictícies, no escatimen mai en l'ús del tòpic per molt desgastat que es trobi o artificial que pugui ser, i s'estenen despreocupades pels mercats comercials mentre deixen al seu darrere un resultat tan buit i estèril que no només no ens farà gaudir gens sinó que difícilment seran capaces d'infondre en nosaltres alguna emoció que valgui la pena.




No pretenc continuar per un camí que només em conduiria a recrear-me en la pròpia preocupació per la pandèmia d'un pseudo-romanticisme que s'esforça en mantenir-se surant en una superfície tan còmode com empobridora, sinó enaltir aquelles històries que a diferència d'altres sí brillen amb llum pròpia i no gràcies a artilugis prefabricats.



Aquelles històries que són autèntiques perquè provenen de la realitat i en el decurs del seu discurs mai no l'abandonen. Històries verídiques, com la que coneixem amb el film de Jane Campion sobre els últims anys de la vida de John Keats i la història d'amor que sorgí en aquells darrers temps. No només els espais i els successos representats són fidels als que un dia foren, també ho són les paraules i les frases reproduïdes, que extretes de les cartes que s'escrigueren els personatges reals, esborren qualsevol temptació d'edulcorar, idealitzar o manipular la història, conferint a Bright Star un halo de verisme que per insòlit ens semblarà gairebé màgic.



Només afegiria que a nivell artístic el film és una joia. La bellesa de la fotografia és captivadora i això és gràcies al fet d'estar composada pel que sembla una infinitud de quadres romàntics disposats de manera ininterrompuda. Lluny de ser reprovable, aquesta resulta ser una elecció completament encertada per poder generar una segona narració, que es produeix de manera subtil i que superposada a la primera confereix harmonia a la història, proveint-la d'una capacitat simbòlica difícilment expressable amb paraules.




diumenge, de novembre 20

John Keats III

 El gènere humà sembla tenir una sorprenent capacitat per acostumar-se a tot allò que l'envolta, fins al punt d'arribar a caure en una espècie de ceguera involuntària -tot i que del  tot consentida- que el conduirà a percebre cada element del seu entorn com a quelcom quotidià i carent d'importància, tant si es tracta d'un petit objecte d'ús com d'una gran meravella. És cert que hi ha moments en que de sobte el món es presenta als propis ulls com un indret hostil, ple de paranys, incerteses i injustícies, però mentre els laments se segueixen i el descoratjament no fa més que arraulir-nos, la negativitat ens impedeix alçar la mirada i deixar-nos conquistar pels magnes colors d'un cel crepuscular.

Diuen que l'art és creat per complaure, per donar plaer. Però també diuen de l'art que és un vehicle per comprendre la realitat, un espai de transició entre el món interior, el propi, conformat per sentiments i pensaments, on s'originen els desitjos, i aquell extern, de fora, conformat per una realitat on res sol ser com havíem imaginat o esperat que fos. 
L'art de John Keats té forma de poesia i el missatge que extreiem dels seus versos corrobora aquesta idea sobre la funció de la creació artística. El poeta, dotat d'una sensibilitat extraordinària, és capaç de renovar-nos la mirada i retornar-nos la capacitat de sorpresa que vam perdre quan l'infància va quedar massa enrere.

Si prenem els primers versos de Son i poesia trobarem l'inici d'un cant a aquells petits tresors que existeixen i ens envolten sense que haguem hagut de fer cap esforç, com presents desinteressats que ens farien feliços si només fòssim capaços d'aprendre a apreciar:

Què hi haurà més suau que la brisa d'estiu? Què calma més sinó el brunzir dolcíssim que es detura un moment a la flor oberta i va, alegre, d'un branc a un altre branc? Què hi haurà més tranquil que una rosa salvatge a la que el vent va bellugant en illa verda, lluny dels homes? O més sa que les valls cobertes de fullatge? O més secret que el niu dels rossinyols?...
A mida que prossegueix el poema, l'estat d'enamorament constant davant la bellesa dels elements naturals duu el poeta a un estat d'embriaguesa tan profund que acaba explotant en un torrent d'inspiració poètica, i és en aquest moment de zenit que s'enamora de la mateixa poesia, l'art que el permet veure i viure el món amb aquesta fervorosa intensitat...

Si pogués suportar les feixugues dolçors, aniria a les belles visions que ens esperen arreu: un lloc ombriu serà l'Elisi, un llibre etern d'on jo pugui copiar moltes amables dites sobre les fulles i les flors, i els jocs de les nimfes als boscos i a les fonts; i l'ombra que calla entorn d'una noia adormida; i molts versos que neixen d'algun influx estrany i mai no sabrem com ni d'on venien. I també fantasies volaran vora la llar de foc. Potser hi haurà paisatges de bellesa solemne, on podré anar errabund, en silenci feliç, com féu Meandre per les valls solitàries, on trobi algun indret ombriu i paorós, o una cova encantada, o un turó verd, cobert amb bigarrada vesta de flors, i tement tanta bellesa, potser a les meves tauletes escriuré el que em sigui permès i puguin abastar els sentits humans. Després, tots els successos d'aquest ample món prendré com un gegant forçut, i l'esperit estarà turmentat fins que a les seves espatlles puguin veure's amb orgull unes ales, que el faran esdevenir immortal.
 Segurament, aquesta visió del món va fer que, malgrat fos breu la vida poeta, aquesta no transcorregués en va. Keats no esperà que la meravella truqués a la porta de casa, ell sortí i observà, i s'adonà que el meravellós succeïa contínuament, que era allò, el més comú i imperceptible, el que feia que la nostra vida pogués arribar a ser extraordinària.

Detura't i medita! La vida dura un dia, fràgil gota de rou pel perillós camí des del bell cim d'un arbre (...) Per què un plany tan trist? La vida és l'esperança d'una rosa que encara no ha florit, la lectura d'un conte que és sempre canviant...