diumenge, de desembre 4

John Keats V

L'amor. L'amor té mil formes i possibilitats, tantes com persones hi ha que estimen. Cada individu és un món complet, que quan estima s'encén, enlaira i expandeix amb una força volcànica irrefrenable. Si en un cop de sort la fortuna li atorga l'anhelada reciprocitat d'aquell que estima, la fusió entre els dos móns donarà lloc al naixement d'un univers únic.

Però, així com les divinitats gregues solien posseir un poder o domini i el seu antagònic, també l'amor és l'única força capaç d'elevar l'home fins al punt àlgid de la més elevada felicitat i alhora causar la seva més devastadora destrucció. Estimar, per tant, se'ns presenta com un impuls de l'esperit innat i inevitable, però que alhora ens situa en una situació de constant risc.

Entenem així com entre les cartes de John Keats i Fanny Brawne s'entreveu com la vivència d'aquell període els sumí en un estat d'embriaguesa, resultat de les grans dosis d'intensa emoció ingerides davant una il·lusió compartida i perenne, i com, alhora, el patiment no els abandonava mai. La força que desprenen aquestes cartes funciona com una força magnètica, que més enllà de presentar-les com a seductors fruits de tafaneig servits en safata de plata, les fa aparèrixer davant els nostres ulls com veritables joies en forma de prosa poètica, que captiven per destil·lar un propòsit pur, el d'expressar l'estat de l'esperit de la manera més clara i sincera, com a resultes d'una colpidora necessitat de declaració. 


Juny del 1819 

Escriu les paraules més suaus i fes-los un petó perquè pugui almenys tocar amb els llavis el punt on han estat els teus. Perquè jo no sé com expressar la meva devoció a una forma tan bella: necessito una paraula més brillant que "brillant'', una més bella que "bella''. Gairebé desitjo que fóssim papallones i només visquéssim tres dies d'estiu, aquests tres dies amb tu podrien omplir-me de més plaer que no podrien contenir cinquanta anys comuns.

Agost del 1819

La teva carta em va plaure més que no seria capaç res del món fora de tu. De fet quasi no em sé avenir que una persona absent pugui tenir aquest poder luxós que sento en els meus sentits. Fins i tot quan no penso en tu rebo la teva influència i una naturalesa més tendra que s'aferma en mi. He descobert que tots els meus pensaments, els meus dies i nits infeliços no m'han curat del tot de l'amor per la bellesa, sinó que l'han fet tan intens que estic abatut per no tenir-te amb mi, o més ben dit per respirar en aquesta mena de paciència apagada que no es pot anomenar vida. No havia conegut mai què era un amor com el que m'has fet sentir; no hi creia. La meva fantasia el temia, no fos cas que m'abrusés. Però si em vols estimar del tot, encara que hi pugui haver una mica de foc no serà més del que puguem suportar quan l'haguem humitejat i amarat de la rosada dels plaers.


13 d'octubre 1819

M'has absorbit. Tinc una sensació en el moment actual com si em dissolgués. Seria absolutament miserable sense l'esperança de veure't aviat. Tindria por d'allunyar-me de tu. La meva dolça Fanny, el teu cor no canviarà mai? Ho farà el meu amor? El meu amor no té límits. (...) Ni en broma m'amenacis. Em sorprèn com els homes puguin morir màrtirs per la religió. M'esgarrifa. Ja no m'esgarrifa, podria ser màrtir per la meva religió. L'amor és la meva religió, podria morir per això. Podria morir per tu. L'amor és la meva religió i tu el seu únic dogma.


Juny del 1820

Aquest matí el cap em balla, i quasi no sé que et diré encara que estic ple de coses. És cert que m'estimaria més escriure't aquest matí, malgrat la càrrega de dolor que comporta, abans que gaudir de cap altre plaer, i a més amb salut, que no estigués relacionat amb tu. Per la meva ànima que t'he estimat fins l'extrem. Tant de bo poguessis conèixer la tendresa amb què contínuament penso en els diferents aspectes del teu rostre, acció i vestit. La gent és venjativa, no en facis cas, només estima'm, si ho sabés del cert la vida i la salut serien un cel, i la mort mateixa seria menys dolorosa. Anhelo creure en la immortalitat, mai no podré acomiadar-me del tot del tu. Si estic destinat a ser feliç amb tu aquí, que curta que és la vida més llarga. Desitjo creure en la immortalitat, desitjo viure amb tu per sempre.


dilluns, de novembre 28

John Keats IV

D'històries d'amor el món en va ple. Diàriament en neixen i en moren milers, i la literatura i el cinema es vanten de ser arts capaços de recrear aquelles més extraordinàries, meravelloses o impossibles, que semblen provenir del místic món de les Idees com a purs paradigmes de l'amor en estat de perfecció. Malauradament, aquestes històries solen ser massa fictícies, no escatimen mai en l'ús del tòpic per molt desgastat que es trobi o artificial que pugui ser, i s'estenen despreocupades pels mercats comercials mentre deixen al seu darrere un resultat tan buit i estèril que no només no ens farà gaudir gens sinó que difícilment seran capaces d'infondre en nosaltres alguna emoció que valgui la pena.




No pretenc continuar per un camí que només em conduiria a recrear-me en la pròpia preocupació per la pandèmia d'un pseudo-romanticisme que s'esforça en mantenir-se surant en una superfície tan còmode com empobridora, sinó enaltir aquelles històries que a diferència d'altres sí brillen amb llum pròpia i no gràcies a artilugis prefabricats.



Aquelles històries que són autèntiques perquè provenen de la realitat i en el decurs del seu discurs mai no l'abandonen. Històries verídiques, com la que coneixem amb el film de Jane Campion sobre els últims anys de la vida de John Keats i la història d'amor que sorgí en aquells darrers temps. No només els espais i els successos representats són fidels als que un dia foren, també ho són les paraules i les frases reproduïdes, que extretes de les cartes que s'escrigueren els personatges reals, esborren qualsevol temptació d'edulcorar, idealitzar o manipular la història, conferint a Bright Star un halo de verisme que per insòlit ens semblarà gairebé màgic.



Només afegiria que a nivell artístic el film és una joia. La bellesa de la fotografia és captivadora i això és gràcies al fet d'estar composada pel que sembla una infinitud de quadres romàntics disposats de manera ininterrompuda. Lluny de ser reprovable, aquesta resulta ser una elecció completament encertada per poder generar una segona narració, que es produeix de manera subtil i que superposada a la primera confereix harmonia a la història, proveint-la d'una capacitat simbòlica difícilment expressable amb paraules.




diumenge, de novembre 20

John Keats III

 El gènere humà sembla tenir una sorprenent capacitat per acostumar-se a tot allò que l'envolta, fins al punt d'arribar a caure en una espècie de ceguera involuntària -tot i que del  tot consentida- que el conduirà a percebre cada element del seu entorn com a quelcom quotidià i carent d'importància, tant si es tracta d'un petit objecte d'ús com d'una gran meravella. És cert que hi ha moments en que de sobte el món es presenta als propis ulls com un indret hostil, ple de paranys, incerteses i injustícies, però mentre els laments se segueixen i el descoratjament no fa més que arraulir-nos, la negativitat ens impedeix alçar la mirada i deixar-nos conquistar pels magnes colors d'un cel crepuscular.

Diuen que l'art és creat per complaure, per donar plaer. Però també diuen de l'art que és un vehicle per comprendre la realitat, un espai de transició entre el món interior, el propi, conformat per sentiments i pensaments, on s'originen els desitjos, i aquell extern, de fora, conformat per una realitat on res sol ser com havíem imaginat o esperat que fos. 
L'art de John Keats té forma de poesia i el missatge que extreiem dels seus versos corrobora aquesta idea sobre la funció de la creació artística. El poeta, dotat d'una sensibilitat extraordinària, és capaç de renovar-nos la mirada i retornar-nos la capacitat de sorpresa que vam perdre quan l'infància va quedar massa enrere.

Si prenem els primers versos de Son i poesia trobarem l'inici d'un cant a aquells petits tresors que existeixen i ens envolten sense que haguem hagut de fer cap esforç, com presents desinteressats que ens farien feliços si només fòssim capaços d'aprendre a apreciar:

Què hi haurà més suau que la brisa d'estiu? Què calma més sinó el brunzir dolcíssim que es detura un moment a la flor oberta i va, alegre, d'un branc a un altre branc? Què hi haurà més tranquil que una rosa salvatge a la que el vent va bellugant en illa verda, lluny dels homes? O més sa que les valls cobertes de fullatge? O més secret que el niu dels rossinyols?...
A mida que prossegueix el poema, l'estat d'enamorament constant davant la bellesa dels elements naturals duu el poeta a un estat d'embriaguesa tan profund que acaba explotant en un torrent d'inspiració poètica, i és en aquest moment de zenit que s'enamora de la mateixa poesia, l'art que el permet veure i viure el món amb aquesta fervorosa intensitat...

Si pogués suportar les feixugues dolçors, aniria a les belles visions que ens esperen arreu: un lloc ombriu serà l'Elisi, un llibre etern d'on jo pugui copiar moltes amables dites sobre les fulles i les flors, i els jocs de les nimfes als boscos i a les fonts; i l'ombra que calla entorn d'una noia adormida; i molts versos que neixen d'algun influx estrany i mai no sabrem com ni d'on venien. I també fantasies volaran vora la llar de foc. Potser hi haurà paisatges de bellesa solemne, on podré anar errabund, en silenci feliç, com féu Meandre per les valls solitàries, on trobi algun indret ombriu i paorós, o una cova encantada, o un turó verd, cobert amb bigarrada vesta de flors, i tement tanta bellesa, potser a les meves tauletes escriuré el que em sigui permès i puguin abastar els sentits humans. Després, tots els successos d'aquest ample món prendré com un gegant forçut, i l'esperit estarà turmentat fins que a les seves espatlles puguin veure's amb orgull unes ales, que el faran esdevenir immortal.
 Segurament, aquesta visió del món va fer que, malgrat fos breu la vida poeta, aquesta no transcorregués en va. Keats no esperà que la meravella truqués a la porta de casa, ell sortí i observà, i s'adonà que el meravellós succeïa contínuament, que era allò, el més comú i imperceptible, el que feia que la nostra vida pogués arribar a ser extraordinària.

Detura't i medita! La vida dura un dia, fràgil gota de rou pel perillós camí des del bell cim d'un arbre (...) Per què un plany tan trist? La vida és l'esperança d'una rosa que encara no ha florit, la lectura d'un conte que és sempre canviant...

dissabte, de novembre 12

John Keats II

Sigmund Freud parlà de l'escriptura com a via de curació de l'ànima. Segons el psicoanalista austríac, estava comprovat que, en situació de trauma o dol, escriure podia esdevenir un agent salvavides, regenerant. Si més no, un potent calmant natural. 

Trobo que no puc existir sense la poesia, sense la poesia eterna. No n'hi ha prou amb mig dia, el dia sencer, començo amb una mica, però l'hàbit m'ha convertit en un Leviatan. M'havia tornat tot tremolor per no haver escrit res darrerament. El sonet sobre la fulla m'ha anat força bé. Gràcies a ell aquesta nit he dormit molt més bé...   
Entenem així com una persona tan desafortunada com John Keats fou capaç d'emergir després dels devastadors successos que marcaren els seus fugaços vint-i-sis anys de vida, i encara desenvolupar una extraordinària il·lusió de viure, i de viure amb passió.

Hi ha una sublimitat que em rep a casa, el rugit del vent és la meva esposa i les estrelles de l'altra banda de la finestra els meus fills. La poderosa idea abstracta que tinc de la bellesa en totes les coses ofega la felicitat domèstica, més dividida i petita. Així que estic sol m'envolten formes de grandesa èpica (...) segons l'estat d'ànim estic amb Aquil·les cridant a les rases o amb Teòcrit a les valls de Sicília. (...) Em fonc en l'aire amb una voluptuositat tan delicada que m'alegro d'estar sol.
La malaltia feu estralls en la família Keats. Li arrabassà al poeta massa aviat els pares, deixant-lo orfe quan encara era un nen, i més endavant s'acarnissà amb la salut del seu germà petit Tom.

Sóc tan feliç com ho pot ser un home, o més exactament, ho seria si el Tom es trobés bé i sabés que viu dies agradables, llavors seria plenament envejable.  
Fou la desgràcia qui va fer a John Keats desenvolupar una tan vasta i profunda sensibilitat que finalment l'empenyé a escriure? O fou l'escriptura qui protegí aquesta delicada parcel·la del seu esperit? Fos com fos, el poeta romàntic va saber com pocs imprimir la meravella que el sacsejava dins en forma de vers...

A qui de la ciutat sentia l'esclavatge

A qui de la ciutat sentia l'esclavatge
és ben dolç d'alçar els ulls cap al gentil
i ample rostre del cel, murmurar una pregària
adreçada al somriure del cel blau.
Qui serà més feliç sinó qui, amb cor alegre,
cansat s'enfonsa en algun lloc plaent,
entre herba vincladissa, i llegeix un amable 
i dolç conte d'amor i llanguiment?
Tornant a casa al vespre, prou escolta
el refilar del rossinyol, i amb l'ull
el pas brillant del nuvolet vigila,
i l'entristeix pensar que el dia s'esvaí
com si fos el lliscar d'una llàgrima d'àngel
que es perd calladament en l'èter clar. 

 

diumenge, de novembre 6

John Keats

Diuen que idealitzar és optar per una visió de la realitat distorsionada, una autosuggestió que ens indueix a estimar alguna cosa, no pel que realment és sinó per la idea de perfecció que creem al seu voltant o a partir d'ella mateixa, i que probablement divergeix d'allò real.
Però això ho diuen aquells que parlen de realitat i objectivitat, dos termes que em semblen més aviat incerts, si més no, inabastables. Tot allò conegut, vist i percebut pels sentits passa pel sedàs de la nostra ment, i la nostra ment no sap ni ha sabut mai el que és ser objectiu. El món prendrà als nostres ulls la forma, el color i la textura de les nostres idees, pensaments, somnis, aspiracions, preferències i desitjos, i per això la denominada realitat mai serà igual davant dues persones diferents.

Per això no negaré que idealitzo, perquè idealitzem tots, i ho fem amb tot, i ho fem sempre. I no coneixem què són realment les coses i mai coneixem del tot ningú. Però estimem les coses i estimem la gent, perquè allò que hem percebut ha pres forma en la nostra ment i allò que en resulta ens ha captivat, i si finalment és o no com aquell ens primitiu que vam conèixer ens és i serà sempre desconegut.

És possible que amb tot això només tracti d'explicar d'on prové la meva fal·lera cap algú que no he vist mai. No sé com era d'alt, o de prim. No sé com gesticulava o quins colors o menjars preferia. Però sempre he pensat que és possible arribar a conèixer en un grau elevat algú a través d'allò que va escriure, i és així com estic començant a sentir una forta admiració i fascinació per John Keats i com he decidit dedicar només a ell el que escriuré en els pròxims dies, que poden acabar esdevenint setmanes.

Sóc conscient que en aquests casos existeix el risc de caure en una alabança fanàtica i en la creació d'unes línies susceptibles d'esdevenir un temple recarregat i artificiós. Intentaré doncs esquivar aquest perill deixant que sigui ell qui durant tots aquests dies mostri la seva pròpia naturalesa a través d'allò que deixà escrit. Avui només faré una petitíssima introducció.



John Keats va néixer en el Londres de 1795 i morí a Roma 26 anys més tard. Entre mig, una vida viscuda amb intensitat i passió, com queda reflectit en els seus escrits, enamorat i meravellat de tot allò que l'envoltava; les persones, la natura, la Bellesa i les sensacions més profundes i abstractes. Fou un ésser despert, conscient, que desprenia delicadesa i sensibilitat en tot allò que feia o escrivia, com els seus poemes, però també en les seves cartes, de les quals avui en veurem alguns fragments triats, a tall de presentació...

8 d'abril de 1818

D'aquí a un mes em proposo penjar-me la motxilla a l'esquena i fer un viatge pedestre pel nord d'Anglaterra i part d'Escòcia, fer una mena de pròleg a la vida que vull menar (escriure, estudiar i veure tot Europa amb les mínimes despeses possibles). M'enfilaré pels núvols i existiré. Em proveiré de tal acumulació de records magnífics que quan camini pels afores de Londres potser no els veuré, ascendiré al cim de Mont Blanc i recordaré aquest estiu que ve, quan provo de pujar al Ben Lomond amb l'ànima!

24 d'abril 1818

Crec que la diferència entre les Sensacions elevades amb coneixement i sense és això: en el segon cas caiem contínuament a deu mil braces de profunditat i després som impulsats sense ales i amb tot l'espant d'una criatura que té l'esquena nua. En el primer, tenim plomes a l'esquena, i passem pel mateix aire i espai sense por.(...)

17 de març 1819

Tinc totes les passions adormides perquè he dormisquejat fins quasi les onze i així m'he debilitat tota la fibra animal fins a una sensacio deliciosa (...) en aquest estat d'efeminament les fibres del cervell estan relaxades com la resta del cos i fins a un grau tan feliç que el plaer no mostra cap indici atractiu ni el dolor cap ganyota insuportable.(...) És un rar exemple de la bondat de la victòria del cos sobre l'esperit.(...) (Però) Aquest és el món, per tant no podem esperar que permeti gaires hores de plaer. Les circumstàncies són com núvols que contínuament es congrien i esclaten; mentre riem es planta en l'ampla terra arable dels fets la llavor d'alguna preocupació, mentre riem creix de pressa i de sobte dóna un fruit verinós que hem d'arrencar. Amb tot tenim temps per reflexionar sobre les desgràcies dels amics; les nostres ens toquen de massa a prop per a les paraules.   

diumenge, d’octubre 30

Endimió sota la mirada romàntica

La mitologia grega se'ns presenta com una pluja il·limitada d'històries i personatges fascinants, desbordants de passió, tragèdia, crueltat i fantasia. En concret, existeix una petita història esmentada per Apol·loni de Rodes a Les Argonàutiques que ens recorda a una d'aquelles llegendes becquerianes on la nit, la boira i els boscos misteriosos susciten emocions intenses i contribueixen a engendrar la ferma certesa que alguna cosa meravellosa està per ocórrer.
El mite ens parla del jove pastor Endimió i de la deessa lluna, Selene (que és en realitat la Àrtemis grega), que estava profundament enamorada d'ell. Tant era així, que cada nit projectava els seus rajos cap a la cova del mont Latmos, on Endimió dormia, per poder-lo mirar, acaronar o besar, amb la seva llum, tota la nit.

No resulta difícil d'endevinar que una història del gènere acabaria fascinant i inspirant diversos artistes romàntics. John Keats fou un d'ells.
Keats, poeta londinenc nascut a la dècada dels 90 del segle XVIII, reuneix en el seu si tot l'ideal posteriorment creat relatiu a l'artista romàntic; un enamorat de la vida i la bellesa, un esperit noble en continua recerca d'allò veritable, un viatjant curiós i meravellat mogut per l'intensa necessitat d'assolir sempre més coneixement, entenent aquest com a via d'alimentació, enriquiment i gaudi de l'esperit. Creador d'una poesia tan delicada i sentida com sincera, però no per això (o més aviat pel mateix fet de ser-ho) valorada o considerada pels seus contemporanis. I, finalment, víctima d'una malaltia que li usurpà la vida quan només comptava amb 26 anys.

En un viatge emprès quatre anys abans de la mort, composà un poema inspirat amb el mite d'Endimió que donà títol al mateix poema i a l'obra publicada. Tot iniciava amb un meravellós:

A thing of beauty is a joy for ever:
Its loveliness increases; it will never
Pass into nothingless; but still will keep
A bower quiet for us, and a sleep
Full of dreams, and health, and quiet breathing.

I continuava amb una sèrie de versos plens de delicadesa i sensibilitat, on parlava de la bellesa de la natura, el cel i la passió poètica com a sustent de l'home, on es possible i necessari aferrar-se després del desencant produït en l'afrontament d'un món mancat de nobles cors, dies tristos i "insanes rutes". I a continuació ja introduïa el mite, pausadament, dedicant uns versos a descriure la bellesa de l'indret:

Allà, els vessants del Latmos, s'estenia
un bosc espès; tan abundosament la terra humida
nodria les arrels, entre herbei amagades,
i en feia llargues branques i preciosos fruits...

Aquest tema ha estat també representat pictòricament per artistes del moment. Un d'ells fou John Atkinson Grimshaw, pintor anomenat "victorià'' però del que més aviat podem dir que pertanyia a un estil del qual ell n'era l'únic representant, un estil propi i característic. Els seus quadres paisatgístics mostren sempre indrets en el seu moment crepuscular o de capvespre, però lluny de la pretesa realista apareixen envoltats d'una atmosfera tan suggerent com inquietant. D'altres, com la seva obra Endymion on mount Latmus de 1879, destaquen per la seva gran originalitat i l'inobviable poder imaginatiu de l'artista.



George Frederick Watts, en canvi, fou un pintor entès dins el corrent Simbolista, degut a la temàtica al·legòrica d'alguns dels seus quadres. Tot i així, ell també prengué el tema mitològic d'Endimió i Selene, i el representà en el 1870. Tot i no tractar-se d'una al·legoria, veiem que el pintor no oblida el poder de la simbologia en aquesta representació; Selene, en apropar-se al cos corbat d'Endimió, configurarà amb ell una lluna plena que apareixerà a l'eix central, convertint-se en la silenciosa i implícita protagonista del quadre.



dissabte, d’octubre 29

L'espiritualitat de Wordsworth


Si hi ha un tret que admiro dels artistes romàntics potser amb més força que cap altre, aquest és sens dubte l'intrínseca autenticitat que els conforma i defineix, i que sembla empènyer-los a cercar-la contínuament en tot allò que els envolta.
Autenticitat que es troba en ells mateixos, en la ferma determinació de viure seguint els propis designis i no els d'una societat uniformitzant, en la auto-atorgada llibertat de crear deixant-se portar per impulsos o necessitats de l'ànima, sense posar sota examen o censura el resultat. En la contínua necessitat d'experimentar, viure i participar amb el propi art d'allò real, sincer, que pertany a l’ànima humana i a la natura de les coses, rebutjant així qualsevol forma de falsedat, les aparences artificials, la superficialitat d'allò fingit, del fictici.

Novalis va dir una vegada: "l’ànima individual ha d’adquirir una harmonia amb l’ànima del món''.
Si hi ha un poeta que esdevé paradigma d’aquest motiu, d’aquesta raó creativa, aquest és sens dubte William Wordsworth. Un ésser sensible, espiritual, potser avançat a la seva època, de segur incomprès per una amplia majoria racionalista de qualsevol període.
La connexió, la complicitat, la compenetració amb l’ens natural viscuda de manera tan profunda i intensa van caracteritzar l’essència del poeta i conseqüentment la temàtica de la seva obra; la veracitat i la humilitat a l’hora de tractar aquests sentiments pal·lesaren el seu estil.

“Caminava tot sol en xàfec i tempesta, o en nits il·luminades d'estrelles sota els cels serens, i en aquell temps he sentit el poder que hi ha a alenar fins al fons un humor elevat, no profanat per cap forma ni imatge.''
Wordsworth cercava la manera d’expressar sentiments profunds "amb la llengua dels homes'', de manera que pogués arribar sense obstacles al lector. Defugia d'un rococó romàntic, d'una superficialitat sustentada per un intrincat món de mots confusos disposats amb gràcia per emmascarar un rerefons massa buit i estèril. El que escrivia era com ell, un sentiment sincer, autèntic.
"A tota forma natural, roca, fruita o flor, fins i tot a les pedres despreses que cobreixen el camí, donava una vida moral: veia com sentien, o les vinculava a algun sentiment. La gran massa jeia sobre una ànima estimulant, i tot el que contemplava traspuava un significat interior.''
Coneixia fins a quin punt resultava incomprès, per això, en el seu pròleg de Balades líriques es defensà anticipadament  d’aquells que podrien acusar-lo injustament de “descuidar’’ la forma en favor del contingut, d’obviar el gust exquisit i sofisticat de l’època en pro d’una poètica propera, privada d'una multiplicitat d’ornaments i afegits tan confusos com innecessaris. Wordsworth, molt contrari a tots ells, defensava una poètica on l’únic que prevalgués fos el sentiment pur. Sabia que molt probablement a més d’un crític se li ocorriria dir que, amb aquell estil, Wordsworth no era pas un poeta. Anticipant-se a la acusació, declarà:
"Què és un poeta? A qui s'adreça? I quin llenguatge cal esperar-ne? És un home que parla a homes: un home, és cert, dotat d'una sensibilitat més viva, de més entusiasme i tendresa, que té més coneixement de la naturalesa humana i una ànima més comprensiva que els que se suposa comuns entre la humanitat; un home satisfet amb les seves pròpies passions i volicions i que gaudeix més que altres homes en l'esperit de la vida que hi ha en ell; que es delecta contemplant volicions i passions similars tal com es manifesten en els fets de l'Univers, i habitualment empès a crear-les quan no les troba. A aquestes qualitats ha afegit una disposició a ser més afectat que altres homes per coses absents com si fossin presents, una capacitat per engendrar en el seu si passions que en realitat estan lluny de ser les mateixes que neixen dels fets reals (...) de manera que el poeta desitjarà acostar els seus sentiments als de les persones de qui descriu els sentiments, i encara, potser durant breus espais de temps, lliscar en una absoluta il·lusió i fins i tot confondre i identificar els seus propis sentiments amb els d'elles, modificant tan sols el llenguatge que així se li suggereix, arran de la consideració que descriu per un propòsit concret, el de donar plaer.'' 
"Què és un poeta?'' pregunta Wordsworth, i la pregunta ens fa tornar a la ment el vers becquerià "Qué es poesia?'', i d'aquesta manera només ens queda respondre un "i tu ho preguntes? Poeta ets tu'', sense cap mena de dubte.
I poesia també William, tu ets poesia també.

dilluns, d’octubre 24

El virtuosisme de William Blake

Si diem que la poesia i la pintura són arts germanes entenem que ambdues provenen d'un mateix origen, que en el seu estat primigeni foren idea, sentiment o passió, i que a través d'un procés creatiu i gràcies a la inspiració, obsequi de les Muses, el pintor o poeta va saber donar-los forma, cos,vida.

Sabem que inevitablement l'una busca l'altre per complaure's, i així, de la mateixa manera que la sensibilitat d’una obra poètica pot inspirar la creació d'una obra pictòrica, una pintura pot arribar a suscitar els sentiments de tristesa, ràbia, complaença, temor o nostàlgia necessaris per arribar a vorejar la sublimitat en forma de vers.

Però de vegades aquesta relació va més enllà. Aquest succés es produeix quan el creador ja no desenvolupa la seva creativitat en la limitació d'un dels dos móns, el del pinzell o el de la ploma, sinó que desdibuixa la presumible frontera i pren les dues arts alhora, propiciant la seva integració i complementació. Així, la pintura i la poesia neixen i prenen cos en forma de binomi perfecte, on cap de les dues exerceix la seva predominança sobre l'altre i per tant cap d'elles perd la naturalesa que li és pròpia, al contrari, en aquesta coexistència es retro-alimenten refermant així la seva força expressiva.

És en aquest punt on trobem al reconegut pintor i poeta romàntic William Blake, qui escrivia i després il·lustrava, projectant així les seves visions més íntimes. Davant una societat encaixada en un limitador gust classicista, ni l'escrit ni la pintura que creà foren compresos. Blake propugnava una possibilitat de creació fruit d'una imaginació desbocada, sense normes ni timideses, sense paràmetres ni permisos. Veure més enllà del tangible, projectar altres móns, els propis:

"L'alegria és millor que la broma, i la felicitat és millor que la alegria. Tinc la convicció que un home pot ser feliç en aquest món. I sé que aquest món és un món d'imaginació i visió. Veig tot el que pinto en aquest món, però no tothom veu el mateix. (...) L'arbre que a alguns els fa vessar llàgrimes de joia és a ulls d'altres només una cosa verda que està al mig del pas. N'hi ha que tan sols veuen en la natura ridícul i deformitat, i jo no modelaré les proporcions en funció d'aquests; i n'hi ha que quasi no veuen gens la natura. Però a ulls de l'home d'imaginació, la natura és la imaginació mateixa. Tal com és un home, així veu. Tal com està l'ull, així són les seves potències. Sens dubte s'equivoca quan diu que les visions de la fantasia no es troben en aquest món. Per mi aquest món és una visió contínua de fantasia i imaginació, i em sento afalagat quan m'ho diuen.''



The marriage of Heaven and Hell (1790)


Songs of Innocence (1789)
Aquestes van ser les portades de dos dels seus llibres. A continuació veurem algunes il·lustracions de les pàgines interiors del seu llibre Songs of experience, de 1794, i com aquestes es fusionaven amb els seus respectius poemes.


Earth's answer

The little girl found



The sick rose


The school boy


The tyger
Finalment, m'agradaria incloure uns proverbis provinents de Proverbis de l'infern de la seva obra Les noces del cel i l'infern que trobo meravellosos per la seva capacitat colpidora de remoure la consciència amb unes paraules simples i tot un rere fons de profunditat:

Qui desitja però no actua, cria pestilència.

Capbusseu al riu qui estima l'aigua.

Qui no dóna llum amb el rostre no esdevindrà mai una estrella.

Si el boig persistís en la seva bogeria esdevindria savi.

El pomer no demana mai al faig com ha de créixer, ni el lleó al cavall com ha d'agafar la presa.



Després de tot això, què podria dir? Senzillament... Extraordinari.

divendres, d’octubre 21

La belle dame sans merci II

Una història d'amor a primera vista, un paratge insòlit i misteriós, un cavaller i una dama de bellesa tan colpidora com fràgil, i finalment un cruel engany que abocarà el personatge principal a patir un desenllaç tràgic.
Sens dubte La belle dame sans merci semblava reunir tots els requisits per esdevenir referent romàntic i obra pictòrica.

Avui l'obra poètica apareixerà explicada a través dels quadres que la van il·lustrar a l'Anglaterra del 1800. Són creacions d'excel·lents artistes com Arthur Hughes, Henry Meynell Rheam, Frank Bernard Dicksee i John William Waterhouse, en les quals cada pintor prendrà un instant precís del relat i li conferirà  l'atmòsfera d'un món propi.

En primer lloc trobem l'obra de John William Waterhouse, realitzada a l'any 1893, representant el moment en el qual el cavaller i la dama es troben per primer cop. Ell és qui s'apropa, ella apareix pàl·lida i tendre, res en el seu rostre podria fer sospitar un mal auguri. Però el seu gest de possessió és sens dubte premonitori.


A continuació, Arthur Hughes ens mostra en la seva obra de l'any 1863 l'instant en el qual el cavaller puja la dama al seu cavall. Per la mirada i la posició femenines, podem captar la sensació de debilitat que percep en ella el cavaller quan la mira, encara és ell qui té les regnes del cavall, qui creu decidir.



El relat avança, i en aquest instant ens trobem amb la representació de la dama que perd el seu paper de fràgil i innocent ésser quasi eteri i se sobreposa sorprenentment, prenent les regnes del cavall, del cavaller, i de la mateixa vida d'aquest últim. És en aquest punt que la dama entona un cant en forma de lament que paralitzarà el cavaller, fent-lo sentir imbuit, desarmat, hipnotitzat sota el seu encanteri. L'autor de l'obra és Frank Bernard Dicksee, aquesta es data sobre l'any 1902.


Finalment i culminant la història, trobem Henry Meynell Rheam amb la seva obra del 1901. En ella veiem la dama que, havent aconseguit el seu propòsit s'erigeix com a total posseïdora del cavaller, altiva, desconsiderada, com ja deia el poeta, sense pietat.

dijous, d’octubre 20

La belle dame sans merci (1819)

M'encurioseix molt la reiteració temàtica que es produeix de vegades entre les obres d'un mateix període. I més si es tracta d'un període com el Romanticisme, on l'individualisme i l’autonomia en la creació afloreixen per primer cop amb força, proveint l'artista d'una llibertat creativa insòlita.
Així doncs, què és el que empeny a diferents artistes romàntics a representar un mateix tema?
Descobrir nous pintors, noves obres... i topar contínuament amb ''La belle dame sans merci'' atorgant nom, conferint forma al missatge de tants quadres.

Inspiració. Resultava evident que existia un relat, una història, un poema rere aquest títol, rere aquesta misteriosa bella dama sense pietat, que va esdevenir una il·limitada font d'inspiració pels artistes.
Finalment, ho he descobert.
L’origen d’aquest relat el trobem en el poema d’Alain Chartier de 1424, on s’explica la trista i desventurada història d’un enamorat no correspost.
Contextualitzat en una època on és sabut que els recòndits racons dels castells amagaven fosques històries de trobadors enamorats i dames cruelment esquives, els versos de Chartier no parlen de cap realitat forana, ni s’allunyen gaire d’un tòpic tan contemporani a ell mateix com és l’amor cortès.

Tres segles més tard i com a resultes de la traducció d’aquest poema a llengua anglesa, el poeta anglès John Keats fa la gran descoberta.
Mogut per la inspiració que li suscita el poema de Chartier, Keats farà néixer una altra obra, que si ve duu el mateix nom es diferenciarà substancialment a nivell temàtic.
El poeta romàntic aporta a la història una gran dosi de màgia i misteri, però no la priva de cap bri de tragicisme.
Aquest cop la història ens parlarà d’un cavaller perdut en un indret desolat, que de sobte troba una dama sola.
Delicada, enigmàtica, amb un magnetisme que li desperta una atracció incontenible:

Oh cavaller, quin mal t’angoixa,
Tan sol i pàl·lid i indolent?
Al llac ja s’han marcit els lliris
I no refila cap ocell.

...

Anant pels prats trobí una dama,
Filla de fades, molt plaent,
Amb peu lleuger, gran cabellera
I una mirada esquerpa, ardent.

En la trobada els dos queden fixats, presos. Ell s’enamora, i la fa pujar al cavall; ella en pujar li declara un amor sobtat, amb la promesa que és veritable. I junts avancen, fins a la gruta dels elfs.

Dalt de cavall jo me l’enduia
Res més no veia al meu voltant:
Ella una mica es decantava
I era de fades el seu cant.
...

Cap a sa balma d’elfs em duia:
Com sospirava allí, quins plors!
Quatre vegades els besava
I els ulls salvatges ella ha clos.

Quan ella comença el seu cant, el cavaller cau en un somni profund.

Prínceps i reis i guerrers pàl·lids,
Com si la mort els fes llanguir,
Cridant: “Ja et pren en esclavatge
La Belle Dame sans Merci!’’

I és així com diferents personatges li parlen en el somni revelador, mostrant-li el seu futur ja determinat, la seva condemna. Mai més podrà tornar, i per sempre romandrà esperant en aquell indret, bagant per aquell paratge inhòspit, gèlid, el cavaller enganyat.

dilluns, d’octubre 17

La Dama de Shalott (1888)

Pintura i poesia, dues arts germanes. No trobo una frase que ho il·lustri millor que la del poeta clàssic Simònides de Ceos quan afirmava que "La poesia és pintura que parla, i la pintura és poesia muda.''
Ben mirat, aquestes dues arts formen un binomi tant potent i alhora natural que resulta evident que haurien de ser enteses com a unitat indivisible, indissociable, de la mateixa manera que en les paraules pronunciades hi són presents el mot i la veu.
Sempre he cregut en la necessitat d'un estudi d'una època artística que no abandonés mai la poètica del seu temps (no fer-ho seria com estudiar només alguns elements d'un tot, privant per tant aquests mateixos d'una comprensió total o sentit complet). 

Per això, seguint el fil discursiu i temàtic de l'entrada anterior, m'agradaria concloure aquest apartat amb una magnífica representació pictòrica que reflexa el moment de zenit dramàtic de l'obra de Tennyson.

Segurament, diversos pintors de l'època deurien inspirar-se en aquells versos. Però avui tansols dedicarem l'espai a un d'ells; John William Waterhouse, el meravellós pintor d'estil victorià (encara no queda clar si se l'ha de reconéixer o no com a pre-rafaelita) que va saber donar forma al poema i recrear de manera excelsa el món que evocava. Apareixerà tantíssims cops en aquest blog que de segur tindré més temps més endavant per parlar d'ell, per això avui cedirem tot el protagonisme a la seva obra, a la bellesa dolorsa d'aquesta poesia sense paraules. Mereix tot el protagonisme, i tot i així sento que mai en tindrà prou. 


En aquesta obra són il·lustrats els últims instants de la vida de la Dama de Shalott.
Un cop ja condemnada, movent-se a través del llac sobre la barca, abandona l'indret que ha causat la seva destrucció i abandona la vida. La boca entreoberta ens recorda a aquella última cançó entonada en el moment de trista agonia, les espelmes apareixeran com a metàfora del seu temps de vida; en abandonar-se per contemplar el cavaller de Lancelot la primera quedà apagada, arribats a aquest punt ja només en queda una, i la flama està apunt d'esvair-se per sempre.

dissabte, d’octubre 15

La Dama de Shalott (1832)

"No hay nada más bello que lo que nunca he tenido'' deia Serrat.
Em pregunto si hi hauria un sol artista romàntic capaç sentir discrepància davant una afirmació com aquesta. Segurament no. De la mateixa manera que ocorregué uns segles abans a la Florència humanista, la mirada vuitcentista es tomba per observar detingudament èpoques passades. Aquest cop però, no es tracta d'una mirada optimista, i aquestes rememoracions cobriran el segle XIX d'una boira de profunda nostàlgia.
Un dels trets que caracteritzarà doncs l'idiosincràsia romàntica és l'intensitat del sentiment en l'evocació del record, una nostàlgia dolorosa que s'arrossegarà de manera inevitable.

Ja ho deia Jorge Manrique en el conegut vers aparegut a Coplas a la muerte de su padre:
"Cuán presto se va el placer, cómo, después de acordado, da dolor; cómo, a nuestro parecer, cualquier tiempo pasado fue mejor''.

Per l'artista romàntic, la frustració que comportarà la pèrdua d'aquest passat i la necessitat irracional de fer-lo reviure esdevindrà impuls creatiu. Aquesta evocació, però, serà sempre idealitzada. Doncs l'idea que allò que pertany al passat és sempre més bell, més dolç, més harmònic (apreciacions que es faran en contraposició a l'actual situació de les coses) apareix com una creació mental fruit d'una voluntat d'evasió o fugida.
Per tant, la projecció d'aquesta realitat antiga no serà mai fidel a allò que realment va ser, sinó que apareixerà adulterada, edulcorada pel mateix somni romàntic.

L'espai temporal predilecte fou en aquest cas l'Edat Medieval. La magestuositat de les catedrals gòtiques, la foscor d'un intrincat ordre social, l'aurèola de grandesa que acompanyava els membres d'una enaltida gerarquia governant, mitificant les antigues figures de nobles i cavallers i les seves gestes... així com les llegendes antigues sobre dames, trobadors, boscos encantats, malediccions i encanteris.

En aquest context descobrim l'orfebre poètic Alfred Tennyson.
Un dels seus poemes més importants, anomenat "La Dama de Shalott'', relata la història tràgica d'una dama llegendària que apareixia esmentada en l'antic compendi de relats del cicle artúric.

Segons explica la antiga història, la Dama de Shalott vivia tancada en una torre. Ningú l'havia vista mai, però n'hi havia que la coneixien per haver-la sentit, a l'alba el seu lament es transformava en cançó.

Sólo al amanecer, los segadores
que siegan las espigas de cebada
escuchan la canción que trae el eco
del río que serpea, transparente,
y que va a Camelot la de las torres.
Y con la luna, el segador cansado,
que apila las gavillas en la tierra,
susurra al escucharla: "Ésa es el hada,
la Dama de Shalott''. 
Romania tot el temps  asseguda, sempre teixint, que era el que estava condemnada a fer per la resta de la seva vida. Sabia que no tenia elecció, coneixia l'existència d'una maledicció que l'arraconava en aquella presó sense sortida i li posava la vida en joc.  

Allí está ella, que teje noche y día
una mágica tela de colores.
Ha escuchado un susurro que le anuncia
que alguna horrible maldición le aguarda
si mira en dirección a Camelot.
No sabe qué será el encantamiento,
y así sigue tejiendo sin parar,
y ya sólo de eso se preocupa
la Dama de Shalott.
La seva única oportunitat de comunicació amb l'exterior era un mirall penjat en un mur de la seva estança, a través del qual obserbava el món. Allà hi veia reflectit el riu, les damiseles i els abads, els cavalls i els cavallers...
Cavallers, entre els quals va haver-hi només un capaç de canviar el decurs de la història. Sonaven els cascabells mentre cabalgava Lancelot...

y de su heráldica trena colgaba
un potente clarín todo de plata;
tintineaba, al trote, su armadura
muy cerca de Shalott.
En veure'l reflexat al mirall, alguna força intrínseca va poder més que la por. S'aixecà i s'apropà a la finestra, per no veure el reflexe, sinó al cavaller real. Així fou com dirigí la seva mirada a Camelot, i el fil volà pels aires i el mirall es trencà. Assolit aquell punt de no retorn, la maledicció es compliria. 

Al soplo huracanado del levante,
los bosques sin color languidecían;
las aguas lamentábanse en la orilla;
con un cielo plomizo y bajo, estaba
lloviendo en Camelot la de las torres.
Ella descendió y encontró una barca
bajo un sauce flotando entre las aguas,
y en torno de la proa dejó escrito
La Dama de Shalott

Y a través de la niebla, río abajo,
cual temerario vidente en un trance
que ve todos sus propios infortunios,
vidriada la expresión de su semblante,
dirigió su mirada a Camelot.
Y luego, a la caída de la tarde,
retiró la cadena y se tendió;
muy lejos la arrastró el ancho caudal,
la Dama de Shalott.

Echada, toda de un níveo blanco
que flotaba a los lados libremente
-leves hojas cayendo sobre ella-,
a través de los ruidos de la noche
fue deslizándose hasta Camelot.
Y en tanto que la barca serpeaba
entre cerros de sauces y sembrados,
cantar la oyeron su canción postrera,
la Dama de Shalott.

Oyeron un himno doliente y sacro
cantado en alto, cantado quedamente,
hasta que se heló su sangre despacio
y sus ojos se nublaron del todo
vueltos a Camelot la de las torres.
Cuando llegaba ya con la corriente
a la primera casa junto al agua,
cantando su canción, ella murió,
la Dama de Shalott.

dijous, d’octubre 13

Regulus (1828)

En la segona meitat de la seva carrera, l'estil del pintor londinenc William Turner evoluciona i se sublima, convertint-se en el que avui conforma la seva marca distintiva, identitària. Un estil del qual ell resulta l'únic pare i matriu, i pel qual serà conegut i reconegut al llarg de la història artística dels posteriors segles.
Aquest està caracteritzat  per l'expressiu ús del color i la projecció d'unes formes poc resoltes, gens definides, vaporoses.
Però, per sobre de tot, per la extraordinària capacitat de representar el fenomen de la llum, com veiem en els seus innovadors quadres paisatgístics, que ofereixen un tractament de l'esfera celest fascinant.
Malgrat tot, però, un cop més la història es repeteix, i a l'artista romàntic li fou impossible fugir de l'ombra de la mala fortuna i l'incomprensió. Com ocorregué a tants altres artistes de l'època, ell tampoc va poder desenvolupar el seu esperit creatiu lliure de crítiques, ridiculitzacions i menyspreu, havent de suportar així la llosa de "l'artista maleït''. Turner, però, no abandonà mai les seves idees, no deixà de creure en el seu potencial i talent, i continuà creant seguint fidelment els seus impulsos, obviant coratjosament les expectatives de la seva societat contemporània i el rol que sense èxit va provar-li d'imposar.

Aquesta obra que duu per nom "Regulus'', explica la tràgica història d'un general Romà, el qual, sengons explica la tradició, fou pres i torturat pels Cartaginesos. La tortura inflingida consistí en tallar-li les parpelles i, seguidament, fer-lo mirar fixament el sol.

En aquest quadre W. Turner defuig de la possibilitat de recrear el sol com a plaent astre de llum i escalfor per mostrar-lo en la seva naturalesa més cruenta, és a dir, com a grandíssima força natural de poder i dolor, conferint d'aquesta manera a l'observador una visió colpidora que el remetrà al representat instant d'angoixa dolorosa.

dimecres, d’octubre 12

Sketch for "Hadleigh Castle'' (1828-29)

Existeix una frase del poeta anglès George Gordon Byron capaç per si sola de copsar l'essència de l'art Romàntic: "No són aquestes plantes, no són aquestes muntanyes el que desitjo copiar, sinó el meu esperit, l'estat d'ànim que em governa precisament en aquest moment.''
Aquesta premisa resulta clau per iniciar-nos en la comprensió i interpretació de l'extensa col·lecció d'obres naturalistes d'aquest període en general i d'aquesta meravellosa obra de John Constable en particular.

Si bé en molts casos el paisatge representat en època romàntica no era real sinó imaginari (un cop més, una manera d'apropar-se o recrear una utopia) en aquest cas es tracta d'un paratge existent. Concretament, l'estuari del riu Tàmesis. Constable ja havia pintat aquest paisatge uns anys abans, en un moment de la seva vida on tot just semblava que s'iniciava una primavera sense fi, plena esplendor, una promesa de felicitat eterna.

Tot va començar en el primer deseni del segle XIX. Constable estimava Mary Bicknell, però la familia d'ella sempre havia obstaculitzat el seu amor degut a la condició de pintor d'ell, que el sumia en un insuficient nivell econòmic que mai seria per a ells acceptable.
Passats uns anys, a causa d'un gir del destí i gràcies a unes herències, la riquesa del pintor va augmentar, i amb ella l'aprovació dels Bicknell.

Els obstacles havien desaparegut, ell seguia enamorat de Mary i ella corresponia el seu amor. Acabava de començar el somni, els esperava per fi una vida junts. 
Però aquesta no és una història amb final feliç.
Dotze anys i set fills després, Mary es trobava greument malalta. La tuberculosi la va matar a l'any 1828, separant-la de John Constable per sempre.
Ell va tornar al mateix indret, a l'estuari del riu Tàmesi, allà on un dia feliç i ple d'esperança va aturar-se a pintar, i descarregà tota la seva ràbia i dolor en una tempesta, una tempesta que era el seu turment, la seva desconsolació. Un crit d'aquells que es fan quan el que fa mal és l'ànima.
I en una carta escrigué al seu germà:

"A totes hores sento la pèrdua de l'àngel que se'm ha n'anat. Mai tornaré a sentir el que he sentit, la faç de la terra ha canviat completament per a mi.''

dimarts, d’octubre 11

Abans de començar...

El pintor vuitcentista alemany Carl Wilhelm Kolbe va dir una vegada: "Els arbres em van convertir en artista''.
I no va ser el primer ni l'únic que va trobar en la natura una font determinant d'inspiració.
Tots duem, en l'ombra dels actes, els nostres motius més profunds, els nostres motors, certes passions que ens impulsen. El meu a l'hora de crear aquest blog, com el títol indica, és la Síndrome d'Stendhal en la que m'han fet caure diversos poetes i artistes, els mateixos que m'han despertat l'intensa necessitat de conèixer més en profunditat unes obres per sobre de les altres, els seus móns, i a ells mateixos. Són ells els que m'han portat a viatjar, llegir i dur a terme petites investigacions pel meu compte amb l'únic afany de seguir-los. 
En aquest petit espai tot farà referència a ells, germànics i britànics (tot i que amb algunes excepcions), sempre vuitcentistes o pròxims al segle, sempre romàntics. 
Aquest és un blog sense pretensions més enllà del gaudi personal en la recreació d'una passió i en el fet de poder compartir-la amb tot aquell que hi arribi, interessat, encuriosit... o, de la mateixa manera que jo, empès per una dualitat de sentiments contraris, seduït i alhora renegat, estimant i maleïnt aquest art que el manté pendent d'un fil, en una aspiral d'idealismes i nostàlgies, sense poder deslliurar-se mai de la llosa que suposa viure així de vulnerable, així d'enamorat, sota la Síndrome d'Stendhal.