dilluns, de novembre 28

John Keats IV

D'històries d'amor el món en va ple. Diàriament en neixen i en moren milers, i la literatura i el cinema es vanten de ser arts capaços de recrear aquelles més extraordinàries, meravelloses o impossibles, que semblen provenir del místic món de les Idees com a purs paradigmes de l'amor en estat de perfecció. Malauradament, aquestes històries solen ser massa fictícies, no escatimen mai en l'ús del tòpic per molt desgastat que es trobi o artificial que pugui ser, i s'estenen despreocupades pels mercats comercials mentre deixen al seu darrere un resultat tan buit i estèril que no només no ens farà gaudir gens sinó que difícilment seran capaces d'infondre en nosaltres alguna emoció que valgui la pena.




No pretenc continuar per un camí que només em conduiria a recrear-me en la pròpia preocupació per la pandèmia d'un pseudo-romanticisme que s'esforça en mantenir-se surant en una superfície tan còmode com empobridora, sinó enaltir aquelles històries que a diferència d'altres sí brillen amb llum pròpia i no gràcies a artilugis prefabricats.



Aquelles històries que són autèntiques perquè provenen de la realitat i en el decurs del seu discurs mai no l'abandonen. Històries verídiques, com la que coneixem amb el film de Jane Campion sobre els últims anys de la vida de John Keats i la història d'amor que sorgí en aquells darrers temps. No només els espais i els successos representats són fidels als que un dia foren, també ho són les paraules i les frases reproduïdes, que extretes de les cartes que s'escrigueren els personatges reals, esborren qualsevol temptació d'edulcorar, idealitzar o manipular la història, conferint a Bright Star un halo de verisme que per insòlit ens semblarà gairebé màgic.



Només afegiria que a nivell artístic el film és una joia. La bellesa de la fotografia és captivadora i això és gràcies al fet d'estar composada pel que sembla una infinitud de quadres romàntics disposats de manera ininterrompuda. Lluny de ser reprovable, aquesta resulta ser una elecció completament encertada per poder generar una segona narració, que es produeix de manera subtil i que superposada a la primera confereix harmonia a la història, proveint-la d'una capacitat simbòlica difícilment expressable amb paraules.




diumenge, de novembre 20

John Keats III

 El gènere humà sembla tenir una sorprenent capacitat per acostumar-se a tot allò que l'envolta, fins al punt d'arribar a caure en una espècie de ceguera involuntària -tot i que del  tot consentida- que el conduirà a percebre cada element del seu entorn com a quelcom quotidià i carent d'importància, tant si es tracta d'un petit objecte d'ús com d'una gran meravella. És cert que hi ha moments en que de sobte el món es presenta als propis ulls com un indret hostil, ple de paranys, incerteses i injustícies, però mentre els laments se segueixen i el descoratjament no fa més que arraulir-nos, la negativitat ens impedeix alçar la mirada i deixar-nos conquistar pels magnes colors d'un cel crepuscular.

Diuen que l'art és creat per complaure, per donar plaer. Però també diuen de l'art que és un vehicle per comprendre la realitat, un espai de transició entre el món interior, el propi, conformat per sentiments i pensaments, on s'originen els desitjos, i aquell extern, de fora, conformat per una realitat on res sol ser com havíem imaginat o esperat que fos. 
L'art de John Keats té forma de poesia i el missatge que extreiem dels seus versos corrobora aquesta idea sobre la funció de la creació artística. El poeta, dotat d'una sensibilitat extraordinària, és capaç de renovar-nos la mirada i retornar-nos la capacitat de sorpresa que vam perdre quan l'infància va quedar massa enrere.

Si prenem els primers versos de Son i poesia trobarem l'inici d'un cant a aquells petits tresors que existeixen i ens envolten sense que haguem hagut de fer cap esforç, com presents desinteressats que ens farien feliços si només fòssim capaços d'aprendre a apreciar:

Què hi haurà més suau que la brisa d'estiu? Què calma més sinó el brunzir dolcíssim que es detura un moment a la flor oberta i va, alegre, d'un branc a un altre branc? Què hi haurà més tranquil que una rosa salvatge a la que el vent va bellugant en illa verda, lluny dels homes? O més sa que les valls cobertes de fullatge? O més secret que el niu dels rossinyols?...
A mida que prossegueix el poema, l'estat d'enamorament constant davant la bellesa dels elements naturals duu el poeta a un estat d'embriaguesa tan profund que acaba explotant en un torrent d'inspiració poètica, i és en aquest moment de zenit que s'enamora de la mateixa poesia, l'art que el permet veure i viure el món amb aquesta fervorosa intensitat...

Si pogués suportar les feixugues dolçors, aniria a les belles visions que ens esperen arreu: un lloc ombriu serà l'Elisi, un llibre etern d'on jo pugui copiar moltes amables dites sobre les fulles i les flors, i els jocs de les nimfes als boscos i a les fonts; i l'ombra que calla entorn d'una noia adormida; i molts versos que neixen d'algun influx estrany i mai no sabrem com ni d'on venien. I també fantasies volaran vora la llar de foc. Potser hi haurà paisatges de bellesa solemne, on podré anar errabund, en silenci feliç, com féu Meandre per les valls solitàries, on trobi algun indret ombriu i paorós, o una cova encantada, o un turó verd, cobert amb bigarrada vesta de flors, i tement tanta bellesa, potser a les meves tauletes escriuré el que em sigui permès i puguin abastar els sentits humans. Després, tots els successos d'aquest ample món prendré com un gegant forçut, i l'esperit estarà turmentat fins que a les seves espatlles puguin veure's amb orgull unes ales, que el faran esdevenir immortal.
 Segurament, aquesta visió del món va fer que, malgrat fos breu la vida poeta, aquesta no transcorregués en va. Keats no esperà que la meravella truqués a la porta de casa, ell sortí i observà, i s'adonà que el meravellós succeïa contínuament, que era allò, el més comú i imperceptible, el que feia que la nostra vida pogués arribar a ser extraordinària.

Detura't i medita! La vida dura un dia, fràgil gota de rou pel perillós camí des del bell cim d'un arbre (...) Per què un plany tan trist? La vida és l'esperança d'una rosa que encara no ha florit, la lectura d'un conte que és sempre canviant...

dissabte, de novembre 12

John Keats II

Sigmund Freud parlà de l'escriptura com a via de curació de l'ànima. Segons el psicoanalista austríac, estava comprovat que, en situació de trauma o dol, escriure podia esdevenir un agent salvavides, regenerant. Si més no, un potent calmant natural. 

Trobo que no puc existir sense la poesia, sense la poesia eterna. No n'hi ha prou amb mig dia, el dia sencer, començo amb una mica, però l'hàbit m'ha convertit en un Leviatan. M'havia tornat tot tremolor per no haver escrit res darrerament. El sonet sobre la fulla m'ha anat força bé. Gràcies a ell aquesta nit he dormit molt més bé...   
Entenem així com una persona tan desafortunada com John Keats fou capaç d'emergir després dels devastadors successos que marcaren els seus fugaços vint-i-sis anys de vida, i encara desenvolupar una extraordinària il·lusió de viure, i de viure amb passió.

Hi ha una sublimitat que em rep a casa, el rugit del vent és la meva esposa i les estrelles de l'altra banda de la finestra els meus fills. La poderosa idea abstracta que tinc de la bellesa en totes les coses ofega la felicitat domèstica, més dividida i petita. Així que estic sol m'envolten formes de grandesa èpica (...) segons l'estat d'ànim estic amb Aquil·les cridant a les rases o amb Teòcrit a les valls de Sicília. (...) Em fonc en l'aire amb una voluptuositat tan delicada que m'alegro d'estar sol.
La malaltia feu estralls en la família Keats. Li arrabassà al poeta massa aviat els pares, deixant-lo orfe quan encara era un nen, i més endavant s'acarnissà amb la salut del seu germà petit Tom.

Sóc tan feliç com ho pot ser un home, o més exactament, ho seria si el Tom es trobés bé i sabés que viu dies agradables, llavors seria plenament envejable.  
Fou la desgràcia qui va fer a John Keats desenvolupar una tan vasta i profunda sensibilitat que finalment l'empenyé a escriure? O fou l'escriptura qui protegí aquesta delicada parcel·la del seu esperit? Fos com fos, el poeta romàntic va saber com pocs imprimir la meravella que el sacsejava dins en forma de vers...

A qui de la ciutat sentia l'esclavatge

A qui de la ciutat sentia l'esclavatge
és ben dolç d'alçar els ulls cap al gentil
i ample rostre del cel, murmurar una pregària
adreçada al somriure del cel blau.
Qui serà més feliç sinó qui, amb cor alegre,
cansat s'enfonsa en algun lloc plaent,
entre herba vincladissa, i llegeix un amable 
i dolç conte d'amor i llanguiment?
Tornant a casa al vespre, prou escolta
el refilar del rossinyol, i amb l'ull
el pas brillant del nuvolet vigila,
i l'entristeix pensar que el dia s'esvaí
com si fos el lliscar d'una llàgrima d'àngel
que es perd calladament en l'èter clar. 

 

diumenge, de novembre 6

John Keats

Diuen que idealitzar és optar per una visió de la realitat distorsionada, una autosuggestió que ens indueix a estimar alguna cosa, no pel que realment és sinó per la idea de perfecció que creem al seu voltant o a partir d'ella mateixa, i que probablement divergeix d'allò real.
Però això ho diuen aquells que parlen de realitat i objectivitat, dos termes que em semblen més aviat incerts, si més no, inabastables. Tot allò conegut, vist i percebut pels sentits passa pel sedàs de la nostra ment, i la nostra ment no sap ni ha sabut mai el que és ser objectiu. El món prendrà als nostres ulls la forma, el color i la textura de les nostres idees, pensaments, somnis, aspiracions, preferències i desitjos, i per això la denominada realitat mai serà igual davant dues persones diferents.

Per això no negaré que idealitzo, perquè idealitzem tots, i ho fem amb tot, i ho fem sempre. I no coneixem què són realment les coses i mai coneixem del tot ningú. Però estimem les coses i estimem la gent, perquè allò que hem percebut ha pres forma en la nostra ment i allò que en resulta ens ha captivat, i si finalment és o no com aquell ens primitiu que vam conèixer ens és i serà sempre desconegut.

És possible que amb tot això només tracti d'explicar d'on prové la meva fal·lera cap algú que no he vist mai. No sé com era d'alt, o de prim. No sé com gesticulava o quins colors o menjars preferia. Però sempre he pensat que és possible arribar a conèixer en un grau elevat algú a través d'allò que va escriure, i és així com estic començant a sentir una forta admiració i fascinació per John Keats i com he decidit dedicar només a ell el que escriuré en els pròxims dies, que poden acabar esdevenint setmanes.

Sóc conscient que en aquests casos existeix el risc de caure en una alabança fanàtica i en la creació d'unes línies susceptibles d'esdevenir un temple recarregat i artificiós. Intentaré doncs esquivar aquest perill deixant que sigui ell qui durant tots aquests dies mostri la seva pròpia naturalesa a través d'allò que deixà escrit. Avui només faré una petitíssima introducció.



John Keats va néixer en el Londres de 1795 i morí a Roma 26 anys més tard. Entre mig, una vida viscuda amb intensitat i passió, com queda reflectit en els seus escrits, enamorat i meravellat de tot allò que l'envoltava; les persones, la natura, la Bellesa i les sensacions més profundes i abstractes. Fou un ésser despert, conscient, que desprenia delicadesa i sensibilitat en tot allò que feia o escrivia, com els seus poemes, però també en les seves cartes, de les quals avui en veurem alguns fragments triats, a tall de presentació...

8 d'abril de 1818

D'aquí a un mes em proposo penjar-me la motxilla a l'esquena i fer un viatge pedestre pel nord d'Anglaterra i part d'Escòcia, fer una mena de pròleg a la vida que vull menar (escriure, estudiar i veure tot Europa amb les mínimes despeses possibles). M'enfilaré pels núvols i existiré. Em proveiré de tal acumulació de records magnífics que quan camini pels afores de Londres potser no els veuré, ascendiré al cim de Mont Blanc i recordaré aquest estiu que ve, quan provo de pujar al Ben Lomond amb l'ànima!

24 d'abril 1818

Crec que la diferència entre les Sensacions elevades amb coneixement i sense és això: en el segon cas caiem contínuament a deu mil braces de profunditat i després som impulsats sense ales i amb tot l'espant d'una criatura que té l'esquena nua. En el primer, tenim plomes a l'esquena, i passem pel mateix aire i espai sense por.(...)

17 de març 1819

Tinc totes les passions adormides perquè he dormisquejat fins quasi les onze i així m'he debilitat tota la fibra animal fins a una sensacio deliciosa (...) en aquest estat d'efeminament les fibres del cervell estan relaxades com la resta del cos i fins a un grau tan feliç que el plaer no mostra cap indici atractiu ni el dolor cap ganyota insuportable.(...) És un rar exemple de la bondat de la victòria del cos sobre l'esperit.(...) (Però) Aquest és el món, per tant no podem esperar que permeti gaires hores de plaer. Les circumstàncies són com núvols que contínuament es congrien i esclaten; mentre riem es planta en l'ampla terra arable dels fets la llavor d'alguna preocupació, mentre riem creix de pressa i de sobte dóna un fruit verinós que hem d'arrencar. Amb tot tenim temps per reflexionar sobre les desgràcies dels amics; les nostres ens toquen de massa a prop per a les paraules.