diumenge, de desembre 4

John Keats V

L'amor. L'amor té mil formes i possibilitats, tantes com persones hi ha que estimen. Cada individu és un món complet, que quan estima s'encén, enlaira i expandeix amb una força volcànica irrefrenable. Si en un cop de sort la fortuna li atorga l'anhelada reciprocitat d'aquell que estima, la fusió entre els dos móns donarà lloc al naixement d'un univers únic.

Però, així com les divinitats gregues solien posseir un poder o domini i el seu antagònic, també l'amor és l'única força capaç d'elevar l'home fins al punt àlgid de la més elevada felicitat i alhora causar la seva més devastadora destrucció. Estimar, per tant, se'ns presenta com un impuls de l'esperit innat i inevitable, però que alhora ens situa en una situació de constant risc.

Entenem així com entre les cartes de John Keats i Fanny Brawne s'entreveu com la vivència d'aquell període els sumí en un estat d'embriaguesa, resultat de les grans dosis d'intensa emoció ingerides davant una il·lusió compartida i perenne, i com, alhora, el patiment no els abandonava mai. La força que desprenen aquestes cartes funciona com una força magnètica, que més enllà de presentar-les com a seductors fruits de tafaneig servits en safata de plata, les fa aparèrixer davant els nostres ulls com veritables joies en forma de prosa poètica, que captiven per destil·lar un propòsit pur, el d'expressar l'estat de l'esperit de la manera més clara i sincera, com a resultes d'una colpidora necessitat de declaració. 


Juny del 1819 

Escriu les paraules més suaus i fes-los un petó perquè pugui almenys tocar amb els llavis el punt on han estat els teus. Perquè jo no sé com expressar la meva devoció a una forma tan bella: necessito una paraula més brillant que "brillant'', una més bella que "bella''. Gairebé desitjo que fóssim papallones i només visquéssim tres dies d'estiu, aquests tres dies amb tu podrien omplir-me de més plaer que no podrien contenir cinquanta anys comuns.

Agost del 1819

La teva carta em va plaure més que no seria capaç res del món fora de tu. De fet quasi no em sé avenir que una persona absent pugui tenir aquest poder luxós que sento en els meus sentits. Fins i tot quan no penso en tu rebo la teva influència i una naturalesa més tendra que s'aferma en mi. He descobert que tots els meus pensaments, els meus dies i nits infeliços no m'han curat del tot de l'amor per la bellesa, sinó que l'han fet tan intens que estic abatut per no tenir-te amb mi, o més ben dit per respirar en aquesta mena de paciència apagada que no es pot anomenar vida. No havia conegut mai què era un amor com el que m'has fet sentir; no hi creia. La meva fantasia el temia, no fos cas que m'abrusés. Però si em vols estimar del tot, encara que hi pugui haver una mica de foc no serà més del que puguem suportar quan l'haguem humitejat i amarat de la rosada dels plaers.


13 d'octubre 1819

M'has absorbit. Tinc una sensació en el moment actual com si em dissolgués. Seria absolutament miserable sense l'esperança de veure't aviat. Tindria por d'allunyar-me de tu. La meva dolça Fanny, el teu cor no canviarà mai? Ho farà el meu amor? El meu amor no té límits. (...) Ni en broma m'amenacis. Em sorprèn com els homes puguin morir màrtirs per la religió. M'esgarrifa. Ja no m'esgarrifa, podria ser màrtir per la meva religió. L'amor és la meva religió, podria morir per això. Podria morir per tu. L'amor és la meva religió i tu el seu únic dogma.


Juny del 1820

Aquest matí el cap em balla, i quasi no sé que et diré encara que estic ple de coses. És cert que m'estimaria més escriure't aquest matí, malgrat la càrrega de dolor que comporta, abans que gaudir de cap altre plaer, i a més amb salut, que no estigués relacionat amb tu. Per la meva ànima que t'he estimat fins l'extrem. Tant de bo poguessis conèixer la tendresa amb què contínuament penso en els diferents aspectes del teu rostre, acció i vestit. La gent és venjativa, no en facis cas, només estima'm, si ho sabés del cert la vida i la salut serien un cel, i la mort mateixa seria menys dolorosa. Anhelo creure en la immortalitat, mai no podré acomiadar-me del tot del tu. Si estic destinat a ser feliç amb tu aquí, que curta que és la vida més llarga. Desitjo creure en la immortalitat, desitjo viure amb tu per sempre.


1 comentari:

  1. Molt romàntic... potser roça l'excès de sucre i vist des de fora podria resultar una mica empalagós, però s'ha de reconèixer que està tan ben expressat que fa somniar..

    ResponElimina