diumenge, d’octubre 30

Endimió sota la mirada romàntica

La mitologia grega se'ns presenta com una pluja il·limitada d'històries i personatges fascinants, desbordants de passió, tragèdia, crueltat i fantasia. En concret, existeix una petita història esmentada per Apol·loni de Rodes a Les Argonàutiques que ens recorda a una d'aquelles llegendes becquerianes on la nit, la boira i els boscos misteriosos susciten emocions intenses i contribueixen a engendrar la ferma certesa que alguna cosa meravellosa està per ocórrer.
El mite ens parla del jove pastor Endimió i de la deessa lluna, Selene (que és en realitat la Àrtemis grega), que estava profundament enamorada d'ell. Tant era així, que cada nit projectava els seus rajos cap a la cova del mont Latmos, on Endimió dormia, per poder-lo mirar, acaronar o besar, amb la seva llum, tota la nit.

No resulta difícil d'endevinar que una història del gènere acabaria fascinant i inspirant diversos artistes romàntics. John Keats fou un d'ells.
Keats, poeta londinenc nascut a la dècada dels 90 del segle XVIII, reuneix en el seu si tot l'ideal posteriorment creat relatiu a l'artista romàntic; un enamorat de la vida i la bellesa, un esperit noble en continua recerca d'allò veritable, un viatjant curiós i meravellat mogut per l'intensa necessitat d'assolir sempre més coneixement, entenent aquest com a via d'alimentació, enriquiment i gaudi de l'esperit. Creador d'una poesia tan delicada i sentida com sincera, però no per això (o més aviat pel mateix fet de ser-ho) valorada o considerada pels seus contemporanis. I, finalment, víctima d'una malaltia que li usurpà la vida quan només comptava amb 26 anys.

En un viatge emprès quatre anys abans de la mort, composà un poema inspirat amb el mite d'Endimió que donà títol al mateix poema i a l'obra publicada. Tot iniciava amb un meravellós:

A thing of beauty is a joy for ever:
Its loveliness increases; it will never
Pass into nothingless; but still will keep
A bower quiet for us, and a sleep
Full of dreams, and health, and quiet breathing.

I continuava amb una sèrie de versos plens de delicadesa i sensibilitat, on parlava de la bellesa de la natura, el cel i la passió poètica com a sustent de l'home, on es possible i necessari aferrar-se després del desencant produït en l'afrontament d'un món mancat de nobles cors, dies tristos i "insanes rutes". I a continuació ja introduïa el mite, pausadament, dedicant uns versos a descriure la bellesa de l'indret:

Allà, els vessants del Latmos, s'estenia
un bosc espès; tan abundosament la terra humida
nodria les arrels, entre herbei amagades,
i en feia llargues branques i preciosos fruits...

Aquest tema ha estat també representat pictòricament per artistes del moment. Un d'ells fou John Atkinson Grimshaw, pintor anomenat "victorià'' però del que més aviat podem dir que pertanyia a un estil del qual ell n'era l'únic representant, un estil propi i característic. Els seus quadres paisatgístics mostren sempre indrets en el seu moment crepuscular o de capvespre, però lluny de la pretesa realista apareixen envoltats d'una atmosfera tan suggerent com inquietant. D'altres, com la seva obra Endymion on mount Latmus de 1879, destaquen per la seva gran originalitat i l'inobviable poder imaginatiu de l'artista.



George Frederick Watts, en canvi, fou un pintor entès dins el corrent Simbolista, degut a la temàtica al·legòrica d'alguns dels seus quadres. Tot i així, ell també prengué el tema mitològic d'Endimió i Selene, i el representà en el 1870. Tot i no tractar-se d'una al·legoria, veiem que el pintor no oblida el poder de la simbologia en aquesta representació; Selene, en apropar-se al cos corbat d'Endimió, configurarà amb ell una lluna plena que apareixerà a l'eix central, convertint-se en la silenciosa i implícita protagonista del quadre.



dissabte, d’octubre 29

L'espiritualitat de Wordsworth


Si hi ha un tret que admiro dels artistes romàntics potser amb més força que cap altre, aquest és sens dubte l'intrínseca autenticitat que els conforma i defineix, i que sembla empènyer-los a cercar-la contínuament en tot allò que els envolta.
Autenticitat que es troba en ells mateixos, en la ferma determinació de viure seguint els propis designis i no els d'una societat uniformitzant, en la auto-atorgada llibertat de crear deixant-se portar per impulsos o necessitats de l'ànima, sense posar sota examen o censura el resultat. En la contínua necessitat d'experimentar, viure i participar amb el propi art d'allò real, sincer, que pertany a l’ànima humana i a la natura de les coses, rebutjant així qualsevol forma de falsedat, les aparences artificials, la superficialitat d'allò fingit, del fictici.

Novalis va dir una vegada: "l’ànima individual ha d’adquirir una harmonia amb l’ànima del món''.
Si hi ha un poeta que esdevé paradigma d’aquest motiu, d’aquesta raó creativa, aquest és sens dubte William Wordsworth. Un ésser sensible, espiritual, potser avançat a la seva època, de segur incomprès per una amplia majoria racionalista de qualsevol període.
La connexió, la complicitat, la compenetració amb l’ens natural viscuda de manera tan profunda i intensa van caracteritzar l’essència del poeta i conseqüentment la temàtica de la seva obra; la veracitat i la humilitat a l’hora de tractar aquests sentiments pal·lesaren el seu estil.

“Caminava tot sol en xàfec i tempesta, o en nits il·luminades d'estrelles sota els cels serens, i en aquell temps he sentit el poder que hi ha a alenar fins al fons un humor elevat, no profanat per cap forma ni imatge.''
Wordsworth cercava la manera d’expressar sentiments profunds "amb la llengua dels homes'', de manera que pogués arribar sense obstacles al lector. Defugia d'un rococó romàntic, d'una superficialitat sustentada per un intrincat món de mots confusos disposats amb gràcia per emmascarar un rerefons massa buit i estèril. El que escrivia era com ell, un sentiment sincer, autèntic.
"A tota forma natural, roca, fruita o flor, fins i tot a les pedres despreses que cobreixen el camí, donava una vida moral: veia com sentien, o les vinculava a algun sentiment. La gran massa jeia sobre una ànima estimulant, i tot el que contemplava traspuava un significat interior.''
Coneixia fins a quin punt resultava incomprès, per això, en el seu pròleg de Balades líriques es defensà anticipadament  d’aquells que podrien acusar-lo injustament de “descuidar’’ la forma en favor del contingut, d’obviar el gust exquisit i sofisticat de l’època en pro d’una poètica propera, privada d'una multiplicitat d’ornaments i afegits tan confusos com innecessaris. Wordsworth, molt contrari a tots ells, defensava una poètica on l’únic que prevalgués fos el sentiment pur. Sabia que molt probablement a més d’un crític se li ocorriria dir que, amb aquell estil, Wordsworth no era pas un poeta. Anticipant-se a la acusació, declarà:
"Què és un poeta? A qui s'adreça? I quin llenguatge cal esperar-ne? És un home que parla a homes: un home, és cert, dotat d'una sensibilitat més viva, de més entusiasme i tendresa, que té més coneixement de la naturalesa humana i una ànima més comprensiva que els que se suposa comuns entre la humanitat; un home satisfet amb les seves pròpies passions i volicions i que gaudeix més que altres homes en l'esperit de la vida que hi ha en ell; que es delecta contemplant volicions i passions similars tal com es manifesten en els fets de l'Univers, i habitualment empès a crear-les quan no les troba. A aquestes qualitats ha afegit una disposició a ser més afectat que altres homes per coses absents com si fossin presents, una capacitat per engendrar en el seu si passions que en realitat estan lluny de ser les mateixes que neixen dels fets reals (...) de manera que el poeta desitjarà acostar els seus sentiments als de les persones de qui descriu els sentiments, i encara, potser durant breus espais de temps, lliscar en una absoluta il·lusió i fins i tot confondre i identificar els seus propis sentiments amb els d'elles, modificant tan sols el llenguatge que així se li suggereix, arran de la consideració que descriu per un propòsit concret, el de donar plaer.'' 
"Què és un poeta?'' pregunta Wordsworth, i la pregunta ens fa tornar a la ment el vers becquerià "Qué es poesia?'', i d'aquesta manera només ens queda respondre un "i tu ho preguntes? Poeta ets tu'', sense cap mena de dubte.
I poesia també William, tu ets poesia també.

dilluns, d’octubre 24

El virtuosisme de William Blake

Si diem que la poesia i la pintura són arts germanes entenem que ambdues provenen d'un mateix origen, que en el seu estat primigeni foren idea, sentiment o passió, i que a través d'un procés creatiu i gràcies a la inspiració, obsequi de les Muses, el pintor o poeta va saber donar-los forma, cos,vida.

Sabem que inevitablement l'una busca l'altre per complaure's, i així, de la mateixa manera que la sensibilitat d’una obra poètica pot inspirar la creació d'una obra pictòrica, una pintura pot arribar a suscitar els sentiments de tristesa, ràbia, complaença, temor o nostàlgia necessaris per arribar a vorejar la sublimitat en forma de vers.

Però de vegades aquesta relació va més enllà. Aquest succés es produeix quan el creador ja no desenvolupa la seva creativitat en la limitació d'un dels dos móns, el del pinzell o el de la ploma, sinó que desdibuixa la presumible frontera i pren les dues arts alhora, propiciant la seva integració i complementació. Així, la pintura i la poesia neixen i prenen cos en forma de binomi perfecte, on cap de les dues exerceix la seva predominança sobre l'altre i per tant cap d'elles perd la naturalesa que li és pròpia, al contrari, en aquesta coexistència es retro-alimenten refermant així la seva força expressiva.

És en aquest punt on trobem al reconegut pintor i poeta romàntic William Blake, qui escrivia i després il·lustrava, projectant així les seves visions més íntimes. Davant una societat encaixada en un limitador gust classicista, ni l'escrit ni la pintura que creà foren compresos. Blake propugnava una possibilitat de creació fruit d'una imaginació desbocada, sense normes ni timideses, sense paràmetres ni permisos. Veure més enllà del tangible, projectar altres móns, els propis:

"L'alegria és millor que la broma, i la felicitat és millor que la alegria. Tinc la convicció que un home pot ser feliç en aquest món. I sé que aquest món és un món d'imaginació i visió. Veig tot el que pinto en aquest món, però no tothom veu el mateix. (...) L'arbre que a alguns els fa vessar llàgrimes de joia és a ulls d'altres només una cosa verda que està al mig del pas. N'hi ha que tan sols veuen en la natura ridícul i deformitat, i jo no modelaré les proporcions en funció d'aquests; i n'hi ha que quasi no veuen gens la natura. Però a ulls de l'home d'imaginació, la natura és la imaginació mateixa. Tal com és un home, així veu. Tal com està l'ull, així són les seves potències. Sens dubte s'equivoca quan diu que les visions de la fantasia no es troben en aquest món. Per mi aquest món és una visió contínua de fantasia i imaginació, i em sento afalagat quan m'ho diuen.''



The marriage of Heaven and Hell (1790)


Songs of Innocence (1789)
Aquestes van ser les portades de dos dels seus llibres. A continuació veurem algunes il·lustracions de les pàgines interiors del seu llibre Songs of experience, de 1794, i com aquestes es fusionaven amb els seus respectius poemes.


Earth's answer

The little girl found



The sick rose


The school boy


The tyger
Finalment, m'agradaria incloure uns proverbis provinents de Proverbis de l'infern de la seva obra Les noces del cel i l'infern que trobo meravellosos per la seva capacitat colpidora de remoure la consciència amb unes paraules simples i tot un rere fons de profunditat:

Qui desitja però no actua, cria pestilència.

Capbusseu al riu qui estima l'aigua.

Qui no dóna llum amb el rostre no esdevindrà mai una estrella.

Si el boig persistís en la seva bogeria esdevindria savi.

El pomer no demana mai al faig com ha de créixer, ni el lleó al cavall com ha d'agafar la presa.



Després de tot això, què podria dir? Senzillament... Extraordinari.

divendres, d’octubre 21

La belle dame sans merci II

Una història d'amor a primera vista, un paratge insòlit i misteriós, un cavaller i una dama de bellesa tan colpidora com fràgil, i finalment un cruel engany que abocarà el personatge principal a patir un desenllaç tràgic.
Sens dubte La belle dame sans merci semblava reunir tots els requisits per esdevenir referent romàntic i obra pictòrica.

Avui l'obra poètica apareixerà explicada a través dels quadres que la van il·lustrar a l'Anglaterra del 1800. Són creacions d'excel·lents artistes com Arthur Hughes, Henry Meynell Rheam, Frank Bernard Dicksee i John William Waterhouse, en les quals cada pintor prendrà un instant precís del relat i li conferirà  l'atmòsfera d'un món propi.

En primer lloc trobem l'obra de John William Waterhouse, realitzada a l'any 1893, representant el moment en el qual el cavaller i la dama es troben per primer cop. Ell és qui s'apropa, ella apareix pàl·lida i tendre, res en el seu rostre podria fer sospitar un mal auguri. Però el seu gest de possessió és sens dubte premonitori.


A continuació, Arthur Hughes ens mostra en la seva obra de l'any 1863 l'instant en el qual el cavaller puja la dama al seu cavall. Per la mirada i la posició femenines, podem captar la sensació de debilitat que percep en ella el cavaller quan la mira, encara és ell qui té les regnes del cavall, qui creu decidir.



El relat avança, i en aquest instant ens trobem amb la representació de la dama que perd el seu paper de fràgil i innocent ésser quasi eteri i se sobreposa sorprenentment, prenent les regnes del cavall, del cavaller, i de la mateixa vida d'aquest últim. És en aquest punt que la dama entona un cant en forma de lament que paralitzarà el cavaller, fent-lo sentir imbuit, desarmat, hipnotitzat sota el seu encanteri. L'autor de l'obra és Frank Bernard Dicksee, aquesta es data sobre l'any 1902.


Finalment i culminant la història, trobem Henry Meynell Rheam amb la seva obra del 1901. En ella veiem la dama que, havent aconseguit el seu propòsit s'erigeix com a total posseïdora del cavaller, altiva, desconsiderada, com ja deia el poeta, sense pietat.

dijous, d’octubre 20

La belle dame sans merci (1819)

M'encurioseix molt la reiteració temàtica que es produeix de vegades entre les obres d'un mateix període. I més si es tracta d'un període com el Romanticisme, on l'individualisme i l’autonomia en la creació afloreixen per primer cop amb força, proveint l'artista d'una llibertat creativa insòlita.
Així doncs, què és el que empeny a diferents artistes romàntics a representar un mateix tema?
Descobrir nous pintors, noves obres... i topar contínuament amb ''La belle dame sans merci'' atorgant nom, conferint forma al missatge de tants quadres.

Inspiració. Resultava evident que existia un relat, una història, un poema rere aquest títol, rere aquesta misteriosa bella dama sense pietat, que va esdevenir una il·limitada font d'inspiració pels artistes.
Finalment, ho he descobert.
L’origen d’aquest relat el trobem en el poema d’Alain Chartier de 1424, on s’explica la trista i desventurada història d’un enamorat no correspost.
Contextualitzat en una època on és sabut que els recòndits racons dels castells amagaven fosques històries de trobadors enamorats i dames cruelment esquives, els versos de Chartier no parlen de cap realitat forana, ni s’allunyen gaire d’un tòpic tan contemporani a ell mateix com és l’amor cortès.

Tres segles més tard i com a resultes de la traducció d’aquest poema a llengua anglesa, el poeta anglès John Keats fa la gran descoberta.
Mogut per la inspiració que li suscita el poema de Chartier, Keats farà néixer una altra obra, que si ve duu el mateix nom es diferenciarà substancialment a nivell temàtic.
El poeta romàntic aporta a la història una gran dosi de màgia i misteri, però no la priva de cap bri de tragicisme.
Aquest cop la història ens parlarà d’un cavaller perdut en un indret desolat, que de sobte troba una dama sola.
Delicada, enigmàtica, amb un magnetisme que li desperta una atracció incontenible:

Oh cavaller, quin mal t’angoixa,
Tan sol i pàl·lid i indolent?
Al llac ja s’han marcit els lliris
I no refila cap ocell.

...

Anant pels prats trobí una dama,
Filla de fades, molt plaent,
Amb peu lleuger, gran cabellera
I una mirada esquerpa, ardent.

En la trobada els dos queden fixats, presos. Ell s’enamora, i la fa pujar al cavall; ella en pujar li declara un amor sobtat, amb la promesa que és veritable. I junts avancen, fins a la gruta dels elfs.

Dalt de cavall jo me l’enduia
Res més no veia al meu voltant:
Ella una mica es decantava
I era de fades el seu cant.
...

Cap a sa balma d’elfs em duia:
Com sospirava allí, quins plors!
Quatre vegades els besava
I els ulls salvatges ella ha clos.

Quan ella comença el seu cant, el cavaller cau en un somni profund.

Prínceps i reis i guerrers pàl·lids,
Com si la mort els fes llanguir,
Cridant: “Ja et pren en esclavatge
La Belle Dame sans Merci!’’

I és així com diferents personatges li parlen en el somni revelador, mostrant-li el seu futur ja determinat, la seva condemna. Mai més podrà tornar, i per sempre romandrà esperant en aquell indret, bagant per aquell paratge inhòspit, gèlid, el cavaller enganyat.

dilluns, d’octubre 17

La Dama de Shalott (1888)

Pintura i poesia, dues arts germanes. No trobo una frase que ho il·lustri millor que la del poeta clàssic Simònides de Ceos quan afirmava que "La poesia és pintura que parla, i la pintura és poesia muda.''
Ben mirat, aquestes dues arts formen un binomi tant potent i alhora natural que resulta evident que haurien de ser enteses com a unitat indivisible, indissociable, de la mateixa manera que en les paraules pronunciades hi són presents el mot i la veu.
Sempre he cregut en la necessitat d'un estudi d'una època artística que no abandonés mai la poètica del seu temps (no fer-ho seria com estudiar només alguns elements d'un tot, privant per tant aquests mateixos d'una comprensió total o sentit complet). 

Per això, seguint el fil discursiu i temàtic de l'entrada anterior, m'agradaria concloure aquest apartat amb una magnífica representació pictòrica que reflexa el moment de zenit dramàtic de l'obra de Tennyson.

Segurament, diversos pintors de l'època deurien inspirar-se en aquells versos. Però avui tansols dedicarem l'espai a un d'ells; John William Waterhouse, el meravellós pintor d'estil victorià (encara no queda clar si se l'ha de reconéixer o no com a pre-rafaelita) que va saber donar forma al poema i recrear de manera excelsa el món que evocava. Apareixerà tantíssims cops en aquest blog que de segur tindré més temps més endavant per parlar d'ell, per això avui cedirem tot el protagonisme a la seva obra, a la bellesa dolorsa d'aquesta poesia sense paraules. Mereix tot el protagonisme, i tot i així sento que mai en tindrà prou. 


En aquesta obra són il·lustrats els últims instants de la vida de la Dama de Shalott.
Un cop ja condemnada, movent-se a través del llac sobre la barca, abandona l'indret que ha causat la seva destrucció i abandona la vida. La boca entreoberta ens recorda a aquella última cançó entonada en el moment de trista agonia, les espelmes apareixeran com a metàfora del seu temps de vida; en abandonar-se per contemplar el cavaller de Lancelot la primera quedà apagada, arribats a aquest punt ja només en queda una, i la flama està apunt d'esvair-se per sempre.

dissabte, d’octubre 15

La Dama de Shalott (1832)

"No hay nada más bello que lo que nunca he tenido'' deia Serrat.
Em pregunto si hi hauria un sol artista romàntic capaç sentir discrepància davant una afirmació com aquesta. Segurament no. De la mateixa manera que ocorregué uns segles abans a la Florència humanista, la mirada vuitcentista es tomba per observar detingudament èpoques passades. Aquest cop però, no es tracta d'una mirada optimista, i aquestes rememoracions cobriran el segle XIX d'una boira de profunda nostàlgia.
Un dels trets que caracteritzarà doncs l'idiosincràsia romàntica és l'intensitat del sentiment en l'evocació del record, una nostàlgia dolorosa que s'arrossegarà de manera inevitable.

Ja ho deia Jorge Manrique en el conegut vers aparegut a Coplas a la muerte de su padre:
"Cuán presto se va el placer, cómo, después de acordado, da dolor; cómo, a nuestro parecer, cualquier tiempo pasado fue mejor''.

Per l'artista romàntic, la frustració que comportarà la pèrdua d'aquest passat i la necessitat irracional de fer-lo reviure esdevindrà impuls creatiu. Aquesta evocació, però, serà sempre idealitzada. Doncs l'idea que allò que pertany al passat és sempre més bell, més dolç, més harmònic (apreciacions que es faran en contraposició a l'actual situació de les coses) apareix com una creació mental fruit d'una voluntat d'evasió o fugida.
Per tant, la projecció d'aquesta realitat antiga no serà mai fidel a allò que realment va ser, sinó que apareixerà adulterada, edulcorada pel mateix somni romàntic.

L'espai temporal predilecte fou en aquest cas l'Edat Medieval. La magestuositat de les catedrals gòtiques, la foscor d'un intrincat ordre social, l'aurèola de grandesa que acompanyava els membres d'una enaltida gerarquia governant, mitificant les antigues figures de nobles i cavallers i les seves gestes... així com les llegendes antigues sobre dames, trobadors, boscos encantats, malediccions i encanteris.

En aquest context descobrim l'orfebre poètic Alfred Tennyson.
Un dels seus poemes més importants, anomenat "La Dama de Shalott'', relata la història tràgica d'una dama llegendària que apareixia esmentada en l'antic compendi de relats del cicle artúric.

Segons explica la antiga història, la Dama de Shalott vivia tancada en una torre. Ningú l'havia vista mai, però n'hi havia que la coneixien per haver-la sentit, a l'alba el seu lament es transformava en cançó.

Sólo al amanecer, los segadores
que siegan las espigas de cebada
escuchan la canción que trae el eco
del río que serpea, transparente,
y que va a Camelot la de las torres.
Y con la luna, el segador cansado,
que apila las gavillas en la tierra,
susurra al escucharla: "Ésa es el hada,
la Dama de Shalott''. 
Romania tot el temps  asseguda, sempre teixint, que era el que estava condemnada a fer per la resta de la seva vida. Sabia que no tenia elecció, coneixia l'existència d'una maledicció que l'arraconava en aquella presó sense sortida i li posava la vida en joc.  

Allí está ella, que teje noche y día
una mágica tela de colores.
Ha escuchado un susurro que le anuncia
que alguna horrible maldición le aguarda
si mira en dirección a Camelot.
No sabe qué será el encantamiento,
y así sigue tejiendo sin parar,
y ya sólo de eso se preocupa
la Dama de Shalott.
La seva única oportunitat de comunicació amb l'exterior era un mirall penjat en un mur de la seva estança, a través del qual obserbava el món. Allà hi veia reflectit el riu, les damiseles i els abads, els cavalls i els cavallers...
Cavallers, entre els quals va haver-hi només un capaç de canviar el decurs de la història. Sonaven els cascabells mentre cabalgava Lancelot...

y de su heráldica trena colgaba
un potente clarín todo de plata;
tintineaba, al trote, su armadura
muy cerca de Shalott.
En veure'l reflexat al mirall, alguna força intrínseca va poder més que la por. S'aixecà i s'apropà a la finestra, per no veure el reflexe, sinó al cavaller real. Així fou com dirigí la seva mirada a Camelot, i el fil volà pels aires i el mirall es trencà. Assolit aquell punt de no retorn, la maledicció es compliria. 

Al soplo huracanado del levante,
los bosques sin color languidecían;
las aguas lamentábanse en la orilla;
con un cielo plomizo y bajo, estaba
lloviendo en Camelot la de las torres.
Ella descendió y encontró una barca
bajo un sauce flotando entre las aguas,
y en torno de la proa dejó escrito
La Dama de Shalott

Y a través de la niebla, río abajo,
cual temerario vidente en un trance
que ve todos sus propios infortunios,
vidriada la expresión de su semblante,
dirigió su mirada a Camelot.
Y luego, a la caída de la tarde,
retiró la cadena y se tendió;
muy lejos la arrastró el ancho caudal,
la Dama de Shalott.

Echada, toda de un níveo blanco
que flotaba a los lados libremente
-leves hojas cayendo sobre ella-,
a través de los ruidos de la noche
fue deslizándose hasta Camelot.
Y en tanto que la barca serpeaba
entre cerros de sauces y sembrados,
cantar la oyeron su canción postrera,
la Dama de Shalott.

Oyeron un himno doliente y sacro
cantado en alto, cantado quedamente,
hasta que se heló su sangre despacio
y sus ojos se nublaron del todo
vueltos a Camelot la de las torres.
Cuando llegaba ya con la corriente
a la primera casa junto al agua,
cantando su canción, ella murió,
la Dama de Shalott.

dijous, d’octubre 13

Regulus (1828)

En la segona meitat de la seva carrera, l'estil del pintor londinenc William Turner evoluciona i se sublima, convertint-se en el que avui conforma la seva marca distintiva, identitària. Un estil del qual ell resulta l'únic pare i matriu, i pel qual serà conegut i reconegut al llarg de la història artística dels posteriors segles.
Aquest està caracteritzat  per l'expressiu ús del color i la projecció d'unes formes poc resoltes, gens definides, vaporoses.
Però, per sobre de tot, per la extraordinària capacitat de representar el fenomen de la llum, com veiem en els seus innovadors quadres paisatgístics, que ofereixen un tractament de l'esfera celest fascinant.
Malgrat tot, però, un cop més la història es repeteix, i a l'artista romàntic li fou impossible fugir de l'ombra de la mala fortuna i l'incomprensió. Com ocorregué a tants altres artistes de l'època, ell tampoc va poder desenvolupar el seu esperit creatiu lliure de crítiques, ridiculitzacions i menyspreu, havent de suportar així la llosa de "l'artista maleït''. Turner, però, no abandonà mai les seves idees, no deixà de creure en el seu potencial i talent, i continuà creant seguint fidelment els seus impulsos, obviant coratjosament les expectatives de la seva societat contemporània i el rol que sense èxit va provar-li d'imposar.

Aquesta obra que duu per nom "Regulus'', explica la tràgica història d'un general Romà, el qual, sengons explica la tradició, fou pres i torturat pels Cartaginesos. La tortura inflingida consistí en tallar-li les parpelles i, seguidament, fer-lo mirar fixament el sol.

En aquest quadre W. Turner defuig de la possibilitat de recrear el sol com a plaent astre de llum i escalfor per mostrar-lo en la seva naturalesa més cruenta, és a dir, com a grandíssima força natural de poder i dolor, conferint d'aquesta manera a l'observador una visió colpidora que el remetrà al representat instant d'angoixa dolorosa.

dimecres, d’octubre 12

Sketch for "Hadleigh Castle'' (1828-29)

Existeix una frase del poeta anglès George Gordon Byron capaç per si sola de copsar l'essència de l'art Romàntic: "No són aquestes plantes, no són aquestes muntanyes el que desitjo copiar, sinó el meu esperit, l'estat d'ànim que em governa precisament en aquest moment.''
Aquesta premisa resulta clau per iniciar-nos en la comprensió i interpretació de l'extensa col·lecció d'obres naturalistes d'aquest període en general i d'aquesta meravellosa obra de John Constable en particular.

Si bé en molts casos el paisatge representat en època romàntica no era real sinó imaginari (un cop més, una manera d'apropar-se o recrear una utopia) en aquest cas es tracta d'un paratge existent. Concretament, l'estuari del riu Tàmesis. Constable ja havia pintat aquest paisatge uns anys abans, en un moment de la seva vida on tot just semblava que s'iniciava una primavera sense fi, plena esplendor, una promesa de felicitat eterna.

Tot va començar en el primer deseni del segle XIX. Constable estimava Mary Bicknell, però la familia d'ella sempre havia obstaculitzat el seu amor degut a la condició de pintor d'ell, que el sumia en un insuficient nivell econòmic que mai seria per a ells acceptable.
Passats uns anys, a causa d'un gir del destí i gràcies a unes herències, la riquesa del pintor va augmentar, i amb ella l'aprovació dels Bicknell.

Els obstacles havien desaparegut, ell seguia enamorat de Mary i ella corresponia el seu amor. Acabava de començar el somni, els esperava per fi una vida junts. 
Però aquesta no és una història amb final feliç.
Dotze anys i set fills després, Mary es trobava greument malalta. La tuberculosi la va matar a l'any 1828, separant-la de John Constable per sempre.
Ell va tornar al mateix indret, a l'estuari del riu Tàmesi, allà on un dia feliç i ple d'esperança va aturar-se a pintar, i descarregà tota la seva ràbia i dolor en una tempesta, una tempesta que era el seu turment, la seva desconsolació. Un crit d'aquells que es fan quan el que fa mal és l'ànima.
I en una carta escrigué al seu germà:

"A totes hores sento la pèrdua de l'àngel que se'm ha n'anat. Mai tornaré a sentir el que he sentit, la faç de la terra ha canviat completament per a mi.''

dimarts, d’octubre 11

Abans de començar...

El pintor vuitcentista alemany Carl Wilhelm Kolbe va dir una vegada: "Els arbres em van convertir en artista''.
I no va ser el primer ni l'únic que va trobar en la natura una font determinant d'inspiració.
Tots duem, en l'ombra dels actes, els nostres motius més profunds, els nostres motors, certes passions que ens impulsen. El meu a l'hora de crear aquest blog, com el títol indica, és la Síndrome d'Stendhal en la que m'han fet caure diversos poetes i artistes, els mateixos que m'han despertat l'intensa necessitat de conèixer més en profunditat unes obres per sobre de les altres, els seus móns, i a ells mateixos. Són ells els que m'han portat a viatjar, llegir i dur a terme petites investigacions pel meu compte amb l'únic afany de seguir-los. 
En aquest petit espai tot farà referència a ells, germànics i britànics (tot i que amb algunes excepcions), sempre vuitcentistes o pròxims al segle, sempre romàntics. 
Aquest és un blog sense pretensions més enllà del gaudi personal en la recreació d'una passió i en el fet de poder compartir-la amb tot aquell que hi arribi, interessat, encuriosit... o, de la mateixa manera que jo, empès per una dualitat de sentiments contraris, seduït i alhora renegat, estimant i maleïnt aquest art que el manté pendent d'un fil, en una aspiral d'idealismes i nostàlgies, sense poder deslliurar-se mai de la llosa que suposa viure així de vulnerable, així d'enamorat, sota la Síndrome d'Stendhal.