dissabte, de novembre 12

John Keats II

Sigmund Freud parlà de l'escriptura com a via de curació de l'ànima. Segons el psicoanalista austríac, estava comprovat que, en situació de trauma o dol, escriure podia esdevenir un agent salvavides, regenerant. Si més no, un potent calmant natural. 

Trobo que no puc existir sense la poesia, sense la poesia eterna. No n'hi ha prou amb mig dia, el dia sencer, començo amb una mica, però l'hàbit m'ha convertit en un Leviatan. M'havia tornat tot tremolor per no haver escrit res darrerament. El sonet sobre la fulla m'ha anat força bé. Gràcies a ell aquesta nit he dormit molt més bé...   
Entenem així com una persona tan desafortunada com John Keats fou capaç d'emergir després dels devastadors successos que marcaren els seus fugaços vint-i-sis anys de vida, i encara desenvolupar una extraordinària il·lusió de viure, i de viure amb passió.

Hi ha una sublimitat que em rep a casa, el rugit del vent és la meva esposa i les estrelles de l'altra banda de la finestra els meus fills. La poderosa idea abstracta que tinc de la bellesa en totes les coses ofega la felicitat domèstica, més dividida i petita. Així que estic sol m'envolten formes de grandesa èpica (...) segons l'estat d'ànim estic amb Aquil·les cridant a les rases o amb Teòcrit a les valls de Sicília. (...) Em fonc en l'aire amb una voluptuositat tan delicada que m'alegro d'estar sol.
La malaltia feu estralls en la família Keats. Li arrabassà al poeta massa aviat els pares, deixant-lo orfe quan encara era un nen, i més endavant s'acarnissà amb la salut del seu germà petit Tom.

Sóc tan feliç com ho pot ser un home, o més exactament, ho seria si el Tom es trobés bé i sabés que viu dies agradables, llavors seria plenament envejable.  
Fou la desgràcia qui va fer a John Keats desenvolupar una tan vasta i profunda sensibilitat que finalment l'empenyé a escriure? O fou l'escriptura qui protegí aquesta delicada parcel·la del seu esperit? Fos com fos, el poeta romàntic va saber com pocs imprimir la meravella que el sacsejava dins en forma de vers...

A qui de la ciutat sentia l'esclavatge

A qui de la ciutat sentia l'esclavatge
és ben dolç d'alçar els ulls cap al gentil
i ample rostre del cel, murmurar una pregària
adreçada al somriure del cel blau.
Qui serà més feliç sinó qui, amb cor alegre,
cansat s'enfonsa en algun lloc plaent,
entre herba vincladissa, i llegeix un amable 
i dolç conte d'amor i llanguiment?
Tornant a casa al vespre, prou escolta
el refilar del rossinyol, i amb l'ull
el pas brillant del nuvolet vigila,
i l'entristeix pensar que el dia s'esvaí
com si fos el lliscar d'una llàgrima d'àngel
que es perd calladament en l'èter clar. 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada