diumenge, de novembre 6

John Keats

Diuen que idealitzar és optar per una visió de la realitat distorsionada, una autosuggestió que ens indueix a estimar alguna cosa, no pel que realment és sinó per la idea de perfecció que creem al seu voltant o a partir d'ella mateixa, i que probablement divergeix d'allò real.
Però això ho diuen aquells que parlen de realitat i objectivitat, dos termes que em semblen més aviat incerts, si més no, inabastables. Tot allò conegut, vist i percebut pels sentits passa pel sedàs de la nostra ment, i la nostra ment no sap ni ha sabut mai el que és ser objectiu. El món prendrà als nostres ulls la forma, el color i la textura de les nostres idees, pensaments, somnis, aspiracions, preferències i desitjos, i per això la denominada realitat mai serà igual davant dues persones diferents.

Per això no negaré que idealitzo, perquè idealitzem tots, i ho fem amb tot, i ho fem sempre. I no coneixem què són realment les coses i mai coneixem del tot ningú. Però estimem les coses i estimem la gent, perquè allò que hem percebut ha pres forma en la nostra ment i allò que en resulta ens ha captivat, i si finalment és o no com aquell ens primitiu que vam conèixer ens és i serà sempre desconegut.

És possible que amb tot això només tracti d'explicar d'on prové la meva fal·lera cap algú que no he vist mai. No sé com era d'alt, o de prim. No sé com gesticulava o quins colors o menjars preferia. Però sempre he pensat que és possible arribar a conèixer en un grau elevat algú a través d'allò que va escriure, i és així com estic començant a sentir una forta admiració i fascinació per John Keats i com he decidit dedicar només a ell el que escriuré en els pròxims dies, que poden acabar esdevenint setmanes.

Sóc conscient que en aquests casos existeix el risc de caure en una alabança fanàtica i en la creació d'unes línies susceptibles d'esdevenir un temple recarregat i artificiós. Intentaré doncs esquivar aquest perill deixant que sigui ell qui durant tots aquests dies mostri la seva pròpia naturalesa a través d'allò que deixà escrit. Avui només faré una petitíssima introducció.



John Keats va néixer en el Londres de 1795 i morí a Roma 26 anys més tard. Entre mig, una vida viscuda amb intensitat i passió, com queda reflectit en els seus escrits, enamorat i meravellat de tot allò que l'envoltava; les persones, la natura, la Bellesa i les sensacions més profundes i abstractes. Fou un ésser despert, conscient, que desprenia delicadesa i sensibilitat en tot allò que feia o escrivia, com els seus poemes, però també en les seves cartes, de les quals avui en veurem alguns fragments triats, a tall de presentació...

8 d'abril de 1818

D'aquí a un mes em proposo penjar-me la motxilla a l'esquena i fer un viatge pedestre pel nord d'Anglaterra i part d'Escòcia, fer una mena de pròleg a la vida que vull menar (escriure, estudiar i veure tot Europa amb les mínimes despeses possibles). M'enfilaré pels núvols i existiré. Em proveiré de tal acumulació de records magnífics que quan camini pels afores de Londres potser no els veuré, ascendiré al cim de Mont Blanc i recordaré aquest estiu que ve, quan provo de pujar al Ben Lomond amb l'ànima!

24 d'abril 1818

Crec que la diferència entre les Sensacions elevades amb coneixement i sense és això: en el segon cas caiem contínuament a deu mil braces de profunditat i després som impulsats sense ales i amb tot l'espant d'una criatura que té l'esquena nua. En el primer, tenim plomes a l'esquena, i passem pel mateix aire i espai sense por.(...)

17 de març 1819

Tinc totes les passions adormides perquè he dormisquejat fins quasi les onze i així m'he debilitat tota la fibra animal fins a una sensacio deliciosa (...) en aquest estat d'efeminament les fibres del cervell estan relaxades com la resta del cos i fins a un grau tan feliç que el plaer no mostra cap indici atractiu ni el dolor cap ganyota insuportable.(...) És un rar exemple de la bondat de la victòria del cos sobre l'esperit.(...) (Però) Aquest és el món, per tant no podem esperar que permeti gaires hores de plaer. Les circumstàncies són com núvols que contínuament es congrien i esclaten; mentre riem es planta en l'ampla terra arable dels fets la llavor d'alguna preocupació, mentre riem creix de pressa i de sobte dóna un fruit verinós que hem d'arrencar. Amb tot tenim temps per reflexionar sobre les desgràcies dels amics; les nostres ens toquen de massa a prop per a les paraules.   

1 comentari:

  1. M'ha semblat molt interessant la reflexió sobre les idealitzacions, és veritat que la nostra ment mai no ho és d'objectiva! Quanta part hi ha d'imaginació, de somni i de realitat? No ho barregem tot i moltes vegades ni nosaltres mateixos ho sabem separar?

    ResponElimina