diumenge, de novembre 20

John Keats III

 El gènere humà sembla tenir una sorprenent capacitat per acostumar-se a tot allò que l'envolta, fins al punt d'arribar a caure en una espècie de ceguera involuntària -tot i que del  tot consentida- que el conduirà a percebre cada element del seu entorn com a quelcom quotidià i carent d'importància, tant si es tracta d'un petit objecte d'ús com d'una gran meravella. És cert que hi ha moments en que de sobte el món es presenta als propis ulls com un indret hostil, ple de paranys, incerteses i injustícies, però mentre els laments se segueixen i el descoratjament no fa més que arraulir-nos, la negativitat ens impedeix alçar la mirada i deixar-nos conquistar pels magnes colors d'un cel crepuscular.

Diuen que l'art és creat per complaure, per donar plaer. Però també diuen de l'art que és un vehicle per comprendre la realitat, un espai de transició entre el món interior, el propi, conformat per sentiments i pensaments, on s'originen els desitjos, i aquell extern, de fora, conformat per una realitat on res sol ser com havíem imaginat o esperat que fos. 
L'art de John Keats té forma de poesia i el missatge que extreiem dels seus versos corrobora aquesta idea sobre la funció de la creació artística. El poeta, dotat d'una sensibilitat extraordinària, és capaç de renovar-nos la mirada i retornar-nos la capacitat de sorpresa que vam perdre quan l'infància va quedar massa enrere.

Si prenem els primers versos de Son i poesia trobarem l'inici d'un cant a aquells petits tresors que existeixen i ens envolten sense que haguem hagut de fer cap esforç, com presents desinteressats que ens farien feliços si només fòssim capaços d'aprendre a apreciar:

Què hi haurà més suau que la brisa d'estiu? Què calma més sinó el brunzir dolcíssim que es detura un moment a la flor oberta i va, alegre, d'un branc a un altre branc? Què hi haurà més tranquil que una rosa salvatge a la que el vent va bellugant en illa verda, lluny dels homes? O més sa que les valls cobertes de fullatge? O més secret que el niu dels rossinyols?...
A mida que prossegueix el poema, l'estat d'enamorament constant davant la bellesa dels elements naturals duu el poeta a un estat d'embriaguesa tan profund que acaba explotant en un torrent d'inspiració poètica, i és en aquest moment de zenit que s'enamora de la mateixa poesia, l'art que el permet veure i viure el món amb aquesta fervorosa intensitat...

Si pogués suportar les feixugues dolçors, aniria a les belles visions que ens esperen arreu: un lloc ombriu serà l'Elisi, un llibre etern d'on jo pugui copiar moltes amables dites sobre les fulles i les flors, i els jocs de les nimfes als boscos i a les fonts; i l'ombra que calla entorn d'una noia adormida; i molts versos que neixen d'algun influx estrany i mai no sabrem com ni d'on venien. I també fantasies volaran vora la llar de foc. Potser hi haurà paisatges de bellesa solemne, on podré anar errabund, en silenci feliç, com féu Meandre per les valls solitàries, on trobi algun indret ombriu i paorós, o una cova encantada, o un turó verd, cobert amb bigarrada vesta de flors, i tement tanta bellesa, potser a les meves tauletes escriuré el que em sigui permès i puguin abastar els sentits humans. Després, tots els successos d'aquest ample món prendré com un gegant forçut, i l'esperit estarà turmentat fins que a les seves espatlles puguin veure's amb orgull unes ales, que el faran esdevenir immortal.
 Segurament, aquesta visió del món va fer que, malgrat fos breu la vida poeta, aquesta no transcorregués en va. Keats no esperà que la meravella truqués a la porta de casa, ell sortí i observà, i s'adonà que el meravellós succeïa contínuament, que era allò, el més comú i imperceptible, el que feia que la nostra vida pogués arribar a ser extraordinària.

Detura't i medita! La vida dura un dia, fràgil gota de rou pel perillós camí des del bell cim d'un arbre (...) Per què un plany tan trist? La vida és l'esperança d'una rosa que encara no ha florit, la lectura d'un conte que és sempre canviant...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada