La mitologia grega se'ns presenta com una pluja il·limitada d'històries i personatges fascinants, desbordants de passió, tragèdia, crueltat i fantasia. En concret, existeix una petita història esmentada per Apol·loni de Rodes a Les Argonàutiques que ens recorda a una d'aquelles llegendes becquerianes on la nit, la boira i els boscos misteriosos susciten emocions intenses i contribueixen a engendrar la ferma certesa que alguna cosa meravellosa està per ocórrer.
El mite ens parla del jove pastor Endimió i de la deessa lluna, Selene (que és en realitat la Àrtemis grega), que estava profundament enamorada d'ell. Tant era així, que cada nit projectava els seus rajos cap a la cova del mont Latmos, on Endimió dormia, per poder-lo mirar, acaronar o besar, amb la seva llum, tota la nit.
No resulta difícil d'endevinar que una història del gènere acabaria fascinant i inspirant diversos artistes romàntics. John Keats fou un d'ells.
Keats, poeta londinenc nascut a la dècada dels 90 del segle XVIII, reuneix en el seu si tot l'ideal posteriorment creat relatiu a l'artista romàntic; un enamorat de la vida i la bellesa, un esperit noble en continua recerca d'allò veritable, un viatjant curiós i meravellat mogut per l'intensa necessitat d'assolir sempre més coneixement, entenent aquest com a via d'alimentació, enriquiment i gaudi de l'esperit. Creador d'una poesia tan delicada i sentida com sincera, però no per això (o més aviat pel mateix fet de ser-ho) valorada o considerada pels seus contemporanis. I, finalment, víctima d'una malaltia que li usurpà la vida quan només comptava amb 26 anys.
En un viatge emprès quatre anys abans de la mort, composà un poema inspirat amb el mite d'Endimió que donà títol al mateix poema i a l'obra publicada. Tot iniciava amb un meravellós:
A thing of beauty is a joy for ever:
Its loveliness increases; it will never
Pass into nothingless; but still will keep
A bower quiet for us, and a sleep
Full of dreams, and health, and quiet breathing.
I continuava amb una sèrie de versos plens de delicadesa i sensibilitat, on parlava de la bellesa de la natura, el cel i la passió poètica com a sustent de l'home, on es possible i necessari aferrar-se després del desencant produït en l'afrontament d'un món mancat de nobles cors, dies tristos i "insanes rutes". I a continuació ja introduïa el mite, pausadament, dedicant uns versos a descriure la bellesa de l'indret:
Allà, els vessants del Latmos, s'estenia
un bosc espès; tan abundosament la terra humida
nodria les arrels, entre herbei amagades,
i en feia llargues branques i preciosos fruits...
Aquest tema ha estat també representat pictòricament per artistes del moment. Un d'ells fou John Atkinson Grimshaw, pintor anomenat "victorià'' però del que més aviat podem dir que pertanyia a un estil del qual ell n'era l'únic representant, un estil propi i característic. Els seus quadres paisatgístics mostren sempre indrets en el seu moment crepuscular o de capvespre, però lluny de la pretesa realista apareixen envoltats d'una atmosfera tan suggerent com inquietant. D'altres, com la seva obra Endymion on mount Latmus de 1879, destaquen per la seva gran originalitat i l'inobviable poder imaginatiu de l'artista.
George Frederick Watts, en canvi, fou un pintor entès dins el corrent Simbolista, degut a la temàtica al·legòrica d'alguns dels seus quadres. Tot i així, ell també prengué el tema mitològic d'Endimió i Selene, i el representà en el 1870. Tot i no tractar-se d'una al·legoria, veiem que el pintor no oblida el poder de la simbologia en aquesta representació; Selene, en apropar-se al cos corbat d'Endimió, configurarà amb ell una lluna plena que apareixerà a l'eix central, convertint-se en la silenciosa i implícita protagonista del quadre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada