John Keats IV

D'històries d'amor el món en va ple. Diàriament en neixen i en moren milers, i la literatura i el cinema es vanten de ser arts capaços de recrear aquelles més extraordinàries, meravelloses o impossibles, que semblen provenir del místic món de les Idees com a purs paradigmes de l'amor en estat de perfecció. Malauradament, aquestes històries solen ser massa fictícies, no escatimen mai en l'ús del tòpic per molt desgastat que es trobi o artificial que pugui ser, i s'estenen despreocupades pels mercats comercials mentre deixen al seu darrere un resultat tan buit i estèril que no només no ens farà gaudir gens sinó que difícilment seran capaces d'infondre en nosaltres alguna emoció que valgui la pena.

No pretenc continuar per un camí que només em conduiria a recrear-me en la pròpia preocupació per la pandèmia d'un pseudo-romanticisme que s'esforça en mantenir-se surant en una superfície tan còmode com empobridora, sinó enaltir aquelles històries que a diferència d'altres sí brillen amb llum pròpia i no gràcies a artilugis prefabricats.

Aquelles històries que són autèntiques perquè provenen de la realitat i en el decurs del seu discurs mai no l'abandonen. Històries verídiques, com la que coneixem amb el film de Jane Campion sobre els últims anys de la vida de John Keats i la història d'amor que sorgí en aquells darrers temps. No només els espais i els successos representats són fidels als que un dia foren, també ho són les paraules i les frases reproduïdes, que extretes de les cartes que s'escrigueren els personatges reals, esborren qualsevol temptació d'edulcorar, idealitzar o manipular la història, conferint a Bright Star un halo de verisme que per insòlit ens semblarà gairebé màgic.

Només afegiria que a nivell artístic el film és una joia. La bellesa de la fotografia és captivadora i això és gràcies al fet d'estar composada pel que sembla una infinitud de quadres romàntics disposats de manera ininterrompuda. Lluny de ser reprovable, aquesta resulta ser una elecció completament encertada per poder generar una segona narració, que es produeix de manera subtil i que superposada a la primera confereix harmonia a la història, proveint-la d'una capacitat simbòlica difícilment expressable amb paraules.