dijous, d’octubre 20

La belle dame sans merci (1819)

M'encurioseix molt la reiteració temàtica que es produeix de vegades entre les obres d'un mateix període. I més si es tracta d'un període com el Romanticisme, on l'individualisme i l’autonomia en la creació afloreixen per primer cop amb força, proveint l'artista d'una llibertat creativa insòlita.
Així doncs, què és el que empeny a diferents artistes romàntics a representar un mateix tema?
Descobrir nous pintors, noves obres... i topar contínuament amb ''La belle dame sans merci'' atorgant nom, conferint forma al missatge de tants quadres.

Inspiració. Resultava evident que existia un relat, una història, un poema rere aquest títol, rere aquesta misteriosa bella dama sense pietat, que va esdevenir una il·limitada font d'inspiració pels artistes.
Finalment, ho he descobert.
L’origen d’aquest relat el trobem en el poema d’Alain Chartier de 1424, on s’explica la trista i desventurada història d’un enamorat no correspost.
Contextualitzat en una època on és sabut que els recòndits racons dels castells amagaven fosques històries de trobadors enamorats i dames cruelment esquives, els versos de Chartier no parlen de cap realitat forana, ni s’allunyen gaire d’un tòpic tan contemporani a ell mateix com és l’amor cortès.

Tres segles més tard i com a resultes de la traducció d’aquest poema a llengua anglesa, el poeta anglès John Keats fa la gran descoberta.
Mogut per la inspiració que li suscita el poema de Chartier, Keats farà néixer una altra obra, que si ve duu el mateix nom es diferenciarà substancialment a nivell temàtic.
El poeta romàntic aporta a la història una gran dosi de màgia i misteri, però no la priva de cap bri de tragicisme.
Aquest cop la història ens parlarà d’un cavaller perdut en un indret desolat, que de sobte troba una dama sola.
Delicada, enigmàtica, amb un magnetisme que li desperta una atracció incontenible:

Oh cavaller, quin mal t’angoixa,
Tan sol i pàl·lid i indolent?
Al llac ja s’han marcit els lliris
I no refila cap ocell.

...

Anant pels prats trobí una dama,
Filla de fades, molt plaent,
Amb peu lleuger, gran cabellera
I una mirada esquerpa, ardent.

En la trobada els dos queden fixats, presos. Ell s’enamora, i la fa pujar al cavall; ella en pujar li declara un amor sobtat, amb la promesa que és veritable. I junts avancen, fins a la gruta dels elfs.

Dalt de cavall jo me l’enduia
Res més no veia al meu voltant:
Ella una mica es decantava
I era de fades el seu cant.
...

Cap a sa balma d’elfs em duia:
Com sospirava allí, quins plors!
Quatre vegades els besava
I els ulls salvatges ella ha clos.

Quan ella comença el seu cant, el cavaller cau en un somni profund.

Prínceps i reis i guerrers pàl·lids,
Com si la mort els fes llanguir,
Cridant: “Ja et pren en esclavatge
La Belle Dame sans Merci!’’

I és així com diferents personatges li parlen en el somni revelador, mostrant-li el seu futur ja determinat, la seva condemna. Mai més podrà tornar, i per sempre romandrà esperant en aquell indret, bagant per aquell paratge inhòspit, gèlid, el cavaller enganyat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada