Em pregunto si hi hauria un sol artista romàntic capaç sentir discrepància davant una afirmació com aquesta. Segurament no. De la mateixa manera que ocorregué uns segles abans a la Florència humanista, la mirada vuitcentista es tomba per observar detingudament èpoques passades. Aquest cop però, no es tracta d'una mirada optimista, i aquestes rememoracions cobriran el segle XIX d'una boira de profunda nostàlgia.
Un dels trets que caracteritzarà doncs l'idiosincràsia romàntica és l'intensitat del sentiment en l'evocació del record, una nostàlgia dolorosa que s'arrossegarà de manera inevitable.
Ja ho deia Jorge Manrique en el conegut vers aparegut a Coplas a la muerte de su padre:
"Cuán presto se va el placer, cómo, después de acordado, da dolor; cómo, a nuestro parecer, cualquier tiempo pasado fue mejor''.
Per l'artista romàntic, la frustració que comportarà la pèrdua d'aquest passat i la necessitat irracional de fer-lo reviure esdevindrà impuls creatiu. Aquesta evocació, però, serà sempre idealitzada. Doncs l'idea que allò que pertany al passat és sempre més bell, més dolç, més harmònic (apreciacions que es faran en contraposició a l'actual situació de les coses) apareix com una creació mental fruit d'una voluntat d'evasió o fugida.
Per tant, la projecció d'aquesta realitat antiga no serà mai fidel a allò que realment va ser, sinó que apareixerà adulterada, edulcorada pel mateix somni romàntic.
L'espai temporal predilecte fou en aquest cas l'Edat Medieval. La magestuositat de les catedrals gòtiques, la foscor d'un intrincat ordre social, l'aurèola de grandesa que acompanyava els membres d'una enaltida gerarquia governant, mitificant les antigues figures de nobles i cavallers i les seves gestes... així com les llegendes antigues sobre dames, trobadors, boscos encantats, malediccions i encanteris.
En aquest context descobrim l'orfebre poètic Alfred Tennyson.
Un dels seus poemes més importants, anomenat "La Dama de Shalott'', relata la història tràgica d'una dama llegendària que apareixia esmentada en l'antic compendi de relats del cicle artúric.
Segons explica la antiga història, la Dama de Shalott vivia tancada en una torre. Ningú l'havia vista mai, però n'hi havia que la coneixien per haver-la sentit, a l'alba el seu lament es transformava en cançó.
Sólo al amanecer, los segadoresRomania tot el temps asseguda, sempre teixint, que era el que estava condemnada a fer per la resta de la seva vida. Sabia que no tenia elecció, coneixia l'existència d'una maledicció que l'arraconava en aquella presó sense sortida i li posava la vida en joc.
que siegan las espigas de cebada
escuchan la canción que trae el eco
del río que serpea, transparente,
y que va a Camelot la de las torres.
Y con la luna, el segador cansado,
que apila las gavillas en la tierra,
susurra al escucharla: "Ésa es el hada,
la Dama de Shalott''.
Allí está ella, que teje noche y díaLa seva única oportunitat de comunicació amb l'exterior era un mirall penjat en un mur de la seva estança, a través del qual obserbava el món. Allà hi veia reflectit el riu, les damiseles i els abads, els cavalls i els cavallers...
una mágica tela de colores.
Ha escuchado un susurro que le anuncia
que alguna horrible maldición le aguarda
si mira en dirección a Camelot.
No sabe qué será el encantamiento,
y así sigue tejiendo sin parar,
y ya sólo de eso se preocupa
la Dama de Shalott.
Cavallers, entre els quals va haver-hi només un capaç de canviar el decurs de la història. Sonaven els cascabells mentre cabalgava Lancelot...
y de su heráldica trena colgabaEn veure'l reflexat al mirall, alguna força intrínseca va poder més que la por. S'aixecà i s'apropà a la finestra, per no veure el reflexe, sinó al cavaller real. Així fou com dirigí la seva mirada a Camelot, i el fil volà pels aires i el mirall es trencà. Assolit aquell punt de no retorn, la maledicció es compliria.
un potente clarín todo de plata;
tintineaba, al trote, su armadura
muy cerca de Shalott.
Al soplo huracanado del levante,
los bosques sin color languidecían;
las aguas lamentábanse en la orilla;
con un cielo plomizo y bajo, estaba
lloviendo en Camelot la de las torres.
Ella descendió y encontró una barca
bajo un sauce flotando entre las aguas,
y en torno de la proa dejó escrito
La Dama de Shalott
Y a través de la niebla, río abajo,
cual temerario vidente en un trance
que ve todos sus propios infortunios,
vidriada la expresión de su semblante,
dirigió su mirada a Camelot.
Y luego, a la caída de la tarde,
retiró la cadena y se tendió;
muy lejos la arrastró el ancho caudal,
la Dama de Shalott.
Echada, toda de un níveo blanco
que flotaba a los lados libremente
-leves hojas cayendo sobre ella-,
a través de los ruidos de la noche
fue deslizándose hasta Camelot.
Y en tanto que la barca serpeaba
entre cerros de sauces y sembrados,
cantar la oyeron su canción postrera,
la Dama de Shalott.
Oyeron un himno doliente y sacro
cantado en alto, cantado quedamente,
hasta que se heló su sangre despacio
y sus ojos se nublaron del todo
vueltos a Camelot la de las torres.
Cuando llegaba ya con la corriente
a la primera casa junto al agua,
cantando su canción, ella murió,
la Dama de Shalott.
Meravellós! Màgic! Poètic!
ResponEliminaM'encanta el blog Míriam!
Segueix aportant-nos les teves profundes reflexions sobre l'art, si us plau! =)
M'ha encantat! art en poesia, un plaer per la imaginació, aconsegueix que et transportis al moment on la Dama de Shalott es gira a veure el seu estimat cavaller... i és que ja se sap que en l'amor el cap no hi compte gaire!
ResponEliminaEl quadre m'encantava abans de llegir el teu blog. Ara coneixent la història em sembla molt més bonic.
ResponEliminaSi us plau, continua introduint-nos en el món de l'art