dilluns, d’octubre 17

La Dama de Shalott (1888)

Pintura i poesia, dues arts germanes. No trobo una frase que ho il·lustri millor que la del poeta clàssic Simònides de Ceos quan afirmava que "La poesia és pintura que parla, i la pintura és poesia muda.''
Ben mirat, aquestes dues arts formen un binomi tant potent i alhora natural que resulta evident que haurien de ser enteses com a unitat indivisible, indissociable, de la mateixa manera que en les paraules pronunciades hi són presents el mot i la veu.
Sempre he cregut en la necessitat d'un estudi d'una època artística que no abandonés mai la poètica del seu temps (no fer-ho seria com estudiar només alguns elements d'un tot, privant per tant aquests mateixos d'una comprensió total o sentit complet). 

Per això, seguint el fil discursiu i temàtic de l'entrada anterior, m'agradaria concloure aquest apartat amb una magnífica representació pictòrica que reflexa el moment de zenit dramàtic de l'obra de Tennyson.

Segurament, diversos pintors de l'època deurien inspirar-se en aquells versos. Però avui tansols dedicarem l'espai a un d'ells; John William Waterhouse, el meravellós pintor d'estil victorià (encara no queda clar si se l'ha de reconéixer o no com a pre-rafaelita) que va saber donar forma al poema i recrear de manera excelsa el món que evocava. Apareixerà tantíssims cops en aquest blog que de segur tindré més temps més endavant per parlar d'ell, per això avui cedirem tot el protagonisme a la seva obra, a la bellesa dolorsa d'aquesta poesia sense paraules. Mereix tot el protagonisme, i tot i així sento que mai en tindrà prou. 


En aquesta obra són il·lustrats els últims instants de la vida de la Dama de Shalott.
Un cop ja condemnada, movent-se a través del llac sobre la barca, abandona l'indret que ha causat la seva destrucció i abandona la vida. La boca entreoberta ens recorda a aquella última cançó entonada en el moment de trista agonia, les espelmes apareixeran com a metàfora del seu temps de vida; en abandonar-se per contemplar el cavaller de Lancelot la primera quedà apagada, arribats a aquest punt ja només en queda una, i la flama està apunt d'esvair-se per sempre.

1 comentari:

  1. En primer lloc, comentar que estic plenament d'acord en situar l'obra com a pre-rafaelita. És evident, si atenem a les característiques d'aquesta meravellosa obra.
    Ambtot, t'he de dir que desconeixia aquesta pintura i m'ha agradat. Gran realisme. No t'enganyaré, a mi posa'm un Bouguereau, que em fa trontollar les parpelles, però Déu n'hi do com promet aquest grandiós bloc!
    Felicitats!

    ResponElimina