dissabte, d’octubre 29

L'espiritualitat de Wordsworth


Si hi ha un tret que admiro dels artistes romàntics potser amb més força que cap altre, aquest és sens dubte l'intrínseca autenticitat que els conforma i defineix, i que sembla empènyer-los a cercar-la contínuament en tot allò que els envolta.
Autenticitat que es troba en ells mateixos, en la ferma determinació de viure seguint els propis designis i no els d'una societat uniformitzant, en la auto-atorgada llibertat de crear deixant-se portar per impulsos o necessitats de l'ànima, sense posar sota examen o censura el resultat. En la contínua necessitat d'experimentar, viure i participar amb el propi art d'allò real, sincer, que pertany a l’ànima humana i a la natura de les coses, rebutjant així qualsevol forma de falsedat, les aparences artificials, la superficialitat d'allò fingit, del fictici.

Novalis va dir una vegada: "l’ànima individual ha d’adquirir una harmonia amb l’ànima del món''.
Si hi ha un poeta que esdevé paradigma d’aquest motiu, d’aquesta raó creativa, aquest és sens dubte William Wordsworth. Un ésser sensible, espiritual, potser avançat a la seva època, de segur incomprès per una amplia majoria racionalista de qualsevol període.
La connexió, la complicitat, la compenetració amb l’ens natural viscuda de manera tan profunda i intensa van caracteritzar l’essència del poeta i conseqüentment la temàtica de la seva obra; la veracitat i la humilitat a l’hora de tractar aquests sentiments pal·lesaren el seu estil.

“Caminava tot sol en xàfec i tempesta, o en nits il·luminades d'estrelles sota els cels serens, i en aquell temps he sentit el poder que hi ha a alenar fins al fons un humor elevat, no profanat per cap forma ni imatge.''
Wordsworth cercava la manera d’expressar sentiments profunds "amb la llengua dels homes'', de manera que pogués arribar sense obstacles al lector. Defugia d'un rococó romàntic, d'una superficialitat sustentada per un intrincat món de mots confusos disposats amb gràcia per emmascarar un rerefons massa buit i estèril. El que escrivia era com ell, un sentiment sincer, autèntic.
"A tota forma natural, roca, fruita o flor, fins i tot a les pedres despreses que cobreixen el camí, donava una vida moral: veia com sentien, o les vinculava a algun sentiment. La gran massa jeia sobre una ànima estimulant, i tot el que contemplava traspuava un significat interior.''
Coneixia fins a quin punt resultava incomprès, per això, en el seu pròleg de Balades líriques es defensà anticipadament  d’aquells que podrien acusar-lo injustament de “descuidar’’ la forma en favor del contingut, d’obviar el gust exquisit i sofisticat de l’època en pro d’una poètica propera, privada d'una multiplicitat d’ornaments i afegits tan confusos com innecessaris. Wordsworth, molt contrari a tots ells, defensava una poètica on l’únic que prevalgués fos el sentiment pur. Sabia que molt probablement a més d’un crític se li ocorriria dir que, amb aquell estil, Wordsworth no era pas un poeta. Anticipant-se a la acusació, declarà:
"Què és un poeta? A qui s'adreça? I quin llenguatge cal esperar-ne? És un home que parla a homes: un home, és cert, dotat d'una sensibilitat més viva, de més entusiasme i tendresa, que té més coneixement de la naturalesa humana i una ànima més comprensiva que els que se suposa comuns entre la humanitat; un home satisfet amb les seves pròpies passions i volicions i que gaudeix més que altres homes en l'esperit de la vida que hi ha en ell; que es delecta contemplant volicions i passions similars tal com es manifesten en els fets de l'Univers, i habitualment empès a crear-les quan no les troba. A aquestes qualitats ha afegit una disposició a ser més afectat que altres homes per coses absents com si fossin presents, una capacitat per engendrar en el seu si passions que en realitat estan lluny de ser les mateixes que neixen dels fets reals (...) de manera que el poeta desitjarà acostar els seus sentiments als de les persones de qui descriu els sentiments, i encara, potser durant breus espais de temps, lliscar en una absoluta il·lusió i fins i tot confondre i identificar els seus propis sentiments amb els d'elles, modificant tan sols el llenguatge que així se li suggereix, arran de la consideració que descriu per un propòsit concret, el de donar plaer.'' 
"Què és un poeta?'' pregunta Wordsworth, i la pregunta ens fa tornar a la ment el vers becquerià "Qué es poesia?'', i d'aquesta manera només ens queda respondre un "i tu ho preguntes? Poeta ets tu'', sense cap mena de dubte.
I poesia també William, tu ets poesia també.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada