El virtuosisme de William Blake

Si diem que la poesia i la pintura són arts germanes entenem que ambdues provenen d'un mateix origen, que en el seu estat primigeni foren idea, sentiment o passió, i que a través d'un procés creatiu i gràcies a la inspiració, obsequi de les Muses, el pintor o poeta va saber donar-los forma, cos,vida.

Sabem que inevitablement l'una busca l'altre per complaure's, i així, de la mateixa manera que la sensibilitat d’una obra poètica pot inspirar la creació d'una obra pictòrica, una pintura pot arribar a suscitar els sentiments de tristesa, ràbia, complaença, temor o nostàlgia necessaris per arribar a vorejar la sublimitat en forma de vers.

Però de vegades aquesta relació va més enllà. Aquest succés es produeix quan el creador ja no desenvolupa la seva creativitat en la limitació d'un dels dos móns, el del pinzell o el de la ploma, sinó que desdibuixa la presumible frontera i pren les dues arts alhora, propiciant la seva integració i complementació. Així, la pintura i la poesia neixen i prenen cos en forma de binomi perfecte, on cap de les dues exerceix la seva predominança sobre l'altre i per tant cap d'elles perd la naturalesa que li és pròpia, al contrari, en aquesta coexistència es retro-alimenten refermant així la seva força expressiva.

És en aquest punt on trobem al reconegut pintor i poeta romàntic William Blake, qui escrivia i després il·lustrava, projectant així les seves visions més íntimes. Davant una societat encaixada en un limitador gust classicista, ni l'escrit ni la pintura que creà foren compresos. Blake propugnava una possibilitat de creació fruit d'una imaginació desbocada, sense normes ni timideses, sense paràmetres ni permisos. Veure més enllà del tangible, projectar altres móns, els propis:

"L'alegria és millor que la broma, i la felicitat és millor que la alegria. Tinc la convicció que un home pot ser feliç en aquest món. I sé que aquest món és un món d'imaginació i visió. Veig tot el que pinto en aquest món, però no tothom veu el mateix. (...) L'arbre que a alguns els fa vessar llàgrimes de joia és a ulls d'altres només una cosa verda que està al mig del pas. N'hi ha que tan sols veuen en la natura ridícul i deformitat, i jo no modelaré les proporcions en funció d'aquests; i n'hi ha que quasi no veuen gens la natura. Però a ulls de l'home d'imaginació, la natura és la imaginació mateixa. Tal com és un home, així veu. Tal com està l'ull, així són les seves potències. Sens dubte s'equivoca quan diu que les visions de la fantasia no es troben en aquest món. Per mi aquest món és una visió contínua de fantasia i imaginació, i em sento afalagat quan m'ho diuen.''



The marriage of Heaven and Hell (1790)




Songs of Innocence (1789)

Aquestes van ser les portades de dos dels seus llibres. A continuació veurem algunes il·lustracions de les pàgines interiors del seu llibre Songs of experience, de 1794, i com aquestes es fusionaven amb els seus respectius poemes.



Earth's answer



The little girl found





The sick rose




The school boy



The tyger

Finalment, m'agradaria incloure uns proverbis provinents de Proverbis de l'infern de la seva obra Les noces del cel i l'infern que trobo meravellosos per la seva capacitat colpidora de remoure la consciència amb unes paraules simples i tot un rere fons de profunditat:

Qui desitja però no actua, cria pestilència.

Capbusseu al riu qui estima l'aigua.

Qui no dóna llum amb el rostre no esdevindrà mai una estrella.

Si el boig persistís en la seva bogeria esdevindria savi.

El pomer no demana mai al faig com ha de créixer, ni el lleó al cavall com ha d'agafar la presa.



Després de tot això, què podria dir? Senzillament... Extraordinari.